- [email protected]
- +34 646 14 74 15
CIMS
CIM Nº 35: ELBRUS (RÚSSIA)
RÚSSIA
ELBRUS
11/09/2026
ALTITUD
5.642 m
ANDREU LÓPEZ I FRANCISCO ABELLÀ
NIVELL DIFICULTAT
ALT
ELBRUS — Un pas enrere per anar endavant
És gener del 2026. Torno del viatge als Andes sense haver assolit cap dels 2 objectius plantejats: no he fet el cim de l’Ojos del Salado, no he assolit tampoc el cim de l’Aconcagua. Soc conscient que puc coronar-los, soc conscient d’alguns errors comesos en l’expedició que transformaré en aprenentatges, alhora que soc conscient que abans d’assolir cims de 7.000 metres prèviament he de consolidar la cota compresa entre els 4.500 i 6.500 metres. Entre aquests pensaments i reflexions i en ple vol transoceànic de tornada a la pàtria m’apareix l’Elbrus que, ubicat en territori rus i amb els seus 5.642 metres, reuneix els criteris de la reflexió.
Rússia no és França, ni Itàlia. Així que durant el mes de juny ens veiem durant 2-3 ocasions amb el Jordi Guasch per tramitar el visat rus i reunir la resta de documentació que es precisa per entrar a territori ex-soviètic (assegurança, contacte local entre d’altres). En una setmana ens arriba la confirmació que els nostres tràmits s’han gestionat correctament així que el dia 6 de setembre aterrarem en territori de la Federació Russa.
Els mesos de juliol i agost transcorren ràpid: el Galdhøpiggen noruec, el creuer per la Mediterrània amb la família, treballar dur per tenir la feina avançada abans de la meva partida, entrenar per arribar en bona condició física i mental al cim…
L’expedició està integrada per 4 persones: el Jordi Guasch, qui ja ha aparegut en altres cròniques i ha estat present en diversos viatges com els de Bolívia, els Alps, els Andes, el Kilimanjaro així com l’Ararat.
També comptarem amb el murcià Francisco Abellán, amb qui he mantingut una comunicació regular durant les setmanes prèvies al viatge tot i no conèixer-nos personalment. Fa dos anys que prepara a consciència aquesta ascensió. Ha viatjat poc i només ha sortit una vegada d’Espanya, precisament per ascendir el Toubkal marroquí, però posseeix un dels tresors més valuosos que pot tenir una persona: una descomunal força de voluntat, acompanyada d’una enorme fe i determinació per assolir el cim. No tinc cap dubte que ho aconseguirà.
El darrer integrant del grup i alhora persona amb més edat és el Luís Bozzo. Nascut a Perú si bé amb més de 30 anys de residència a Espanya, és enginyer de professió, una persona amb una gran saviesa que va descobrir la seva passió per la muntanya no fa excessius anys. Des d’aleshores no ha parat: expedicions al Toubkal, Kilimanjaro, Aconcagua, el Mera Peak… un aventurer que ha desafiat el rellotge i la biologia.
El desplaçament a Rússia no el portem a terme conjuntament tots els integrants del grup i en el meu cas parteixo de Barcelona amb el Jordi Guasch. Hem quedat a les 5:00 del matí a la terminal 1 de l’aeroport del Prat (Barcelona) i és que l’avió surt a les 7:30 i, donat que hem de facturar equipatge, cal arribar amb un temps prudencial d’antelació. Istanbul no és el destí final del trajecte aeri i és que farem allí una escala d’únicament 65 minuts abans d’agafar el segon vol fins a Tbilisi (capital de Geòrgia).
Tenim una fortuna important i és que el nostre següent i segon vol partirà de la mateixa porta en què hem aterrat. Tenint en compte la immensitat de l’aeroport d’Istanbul, una autèntica loteria, però suposo que la coincidència d’operadora aèria (Turkish Airlines) ho ha propiciat.
Arribem a Tbilisi (Geòrgia) a primera hora de la tarda i un taxi ens condueix a l’hotel que he intentat que no fos cèntric per tenir un millor descans. Deixem l’equipatge a l’habitació i posem rumb al centre de la ciutat, on deixem que l’atzar ens condueixi als principals punts d’interès de la ciutat: Torre del Rellotge, la Catedral de Sameba (tercera catedral ortodoxa més alta del món), el Pont de la Pau així com deambulem per diferents carrers i emplaçaments en què la Vanguardia es fusiona amb el passat amb perfecta harmonia. Les poques hores de turisme que tenim les aprofitem perfectament en una ciutat que cal remarcar que és absolutament segura i en què no podem deixar de degustar l’especialitat local Khachapuri, un deliciós pa ple de formatge fos amb forma de barca i coronat amb un rovell d’ou i mantega.
Amb la panxa ben plena i vi local circulant per les venes arribem novament a l’hotel. Ha estat un dia amb l’agenda ben carregada i després de 2 vols i una descoberta d’una bonica capital europea arriba el moment d’abaixar persianes. Demà coneixerem la resta de companys de grup i junts posarem els peus en territori rus. Ha arribat l’hora.
Ens trobem a les 8:00 del matí amb el Jordi per esmorzar i sense demora acabem de preparar l’equipatge per a les 8:45 pujar al taxi que ens conduirà de nou a l’aeroport de Tbilisi. Allí coneixerem el Luís i el Francisco que arribaran uns 45 minuts després nostre. Tenim temps de conversar i és que encara resta temps fins que obrin els mostradors de facturació.
El trajecte fins a Mineralnye Vody (Rússia) suposa escassament 60 minuts de vol i des de les alçades tenim vistes de privilegi de la serralada del Caucas. Alguns, segurament presos per l’anticipació, indiquen que divisen l’Elbrus.
Baixo el darrer esglaó de l’escala de l’avió i ara sí, trepitjo territori rus. Fa respecte. És una barreja d’emoció i inquietud a parts iguals i és que no podem oblidar que el país es troba en guerra amb Ucraïna i és un règim dictatorial per molt que aquest es maquilli de democràcia.
Soc el primer dels quatre en passar pel control migratori. La cosa va prou bé i és que el col·lectiu alpinista generalment sempre és vist amb bons ulls. A la sortida de l’aeroport ens passa a recollir amb uns 15/20 minuts de retard una furgoneta que en 3 hores ens conduirà fins a la localitat de Terskol (salvant les distàncies, la Chamonix russa). El paisatge m’agrada molt i és que creuem una espectacular vall per la qual transcorre el cabalós riu Baksan.
Terskol és una localitat situada a 2.144 m i pertanyent a la regió de Kabardino-Balkària (al sud de Rússia) que és el punt de partida clau per les expedicions a l’Elbrus.
Fem el check-in a l’hotel on ens queda clar que a Rússia volen absolutament tota la documentació en paper físic així que si aneu al país ex-soviètic, és important portar-ho tot imprès. A continuació d’instal·lar-nos a l’hotel, les cames em demanen moviment així que sortim a passejar una mica per la localitat i també aprofitem per fer unes compres.
A les 19:00 estem a la recepció de l’hotel on hem quedat amb el nostre guia rus Ivan Alexeev. Té prop de 40 anys, se’l veu en bona forma física i sembla bona persona així que intueixo que ens sortirà cara en la sempre difícil loteria dels guies de muntanya.
Després d’un sopar copiós l’Ivan passa per les nostres habitacions a comprovar el nostre material de muntanya. En el meu cas m’aconsella que llogui un pantaló una mica més càlid del que tinc si bé la resta ho considera tot correcte. Quan finalitza la comprovació de material ens n’anem dormir.
És dilluns i el programa preveu una caminada d’aclimatació d’uns 13 quilòmetres i 6 hores de durada fins la cascada Maid’s Braids primer (a 2.700 metres), i més endavant fins l’observatori a 3.100 metres. El paisatge és espectacular amb vegetació que arriba fins la cota de 3.000 metres i a l’horitzó, des de l’observatori, s’intueix el que serà el nostre Campament Base els propers dies.
L’excursió ens ocupa el matí i part de la tarda i és que arribem a l’hotel sobre les 16:00. Resumint que se’ns ajunten el dinar i el sopar que aconseguim diferir només fins les 19:30. Amb la panxa ben plena entrem a l’habitació, acabem de preparar l’equipatge i anem a dormir. La fase d’aclimatació a Terskol ha finalitzat i ara la nostra base d’operacions a partir de demà serà el Camp Base de l’Elbrus a 3.888 metres.
Esmorzem i de manera imminent ens passarà a recollir una furgoneta que ens condueix fins a una estació d’esquí. No obstant, no pujarem al camp base de l’Elbrus amb els remuntadors (opció habitual dels alpinistes) sinó que degut a actuacions de manteniment, nosaltres ho farem amb un camió equipat amb remolc que desafiarà durant 1 hora i 30 minuts pronunciades rampes del 30%-35% fins a aturar-se a 3.888 metres, la que serà la nostra casa els 4 propers dies.
Hem hagut d’esperar ben bé 2 hores el camió així que acabem de dinar sobre les 15:00. Anem tard, molt tard i és que avui el programa és força exigent pel cos. Hem sortit amb el camió a 2.100 metres fins al campament base a 3.888 metres i el programa d’aclimatació preveu una excursió fins a 4.700 metres, on es troben les famoses Roques de Pastukhov.
En un mateix dia passarem de 2.100 metres a 4.700 metres, això és 2.600 metres, que és una diferència considerable. El guia ens diu que mai havia sortit tan tard per completar aquest recorregut així que agafem els frontals.
La ruta no presenta cap complexitat i seguim una pista sempre en línia recta. Presenta significatives pendents. He decidit sortir sense pals per acostumar-me a gestionar l’adversitat i l’inconfort. No vaig sobrat sense pals però tampoc vaig malament i gestiono també força bé l’adversitat meteorològica i és que a 4.700 metres bufa fort el vent i els termòmetres baixen fins els menys 20 graus. A nivell de grup hi ha alguna diferència entre nosaltres pel que fa al ritme que ha de tenir el grup però ho parlem i ho aclarim i tot correcte. És clau en alta muntanya comunicar-se donat que es produeixen moments de tensió i cal que hi hagi transparència total entre els diferents membres de l’expedició.
Arribem tard al camp base, sobre les 21:00. La sortida ens haurà anat molt bé per millorar l’aclimatació si bé en el meu cas ha pegat un peatge alt en forma de diverses ferides que m’han provocat les meves botes Sportiva G2, que són força dures i no em calço habitualment.
La cuina russa m’agrada. El plat principal acostuma a ser una sopa altament calòrica i energètica i el segon plat acostuma a ser carn acompanyada de verdura. La cuinera no parla anglès i únicament es dirigeix a nosaltres amb un universal “nyam nyam”. L’univers rus és força hermètic si bé totes les persones amb qui hem coincidit s’han mostrat generoses i amables amb nosaltres. La guerra i el sistema polític rus són temes completament tabús. Després de sopar, conversem una mica amb els companys del grup i ens retirem als nostres dormitoris que són habitacions de 4 places ben condicionades i perfectament aïllades de l’exterior. Ens despertem. No he descansat massa bé si bé és un habitual en mi quan estic d’expedicions donat que em costa adaptar-me en entorns de descans adversos.
L’horari es va definint. Demà dijous no farem cim i el dia escollit, per presentar una millor meteorologia, serà el divendres 11 de setembre. Tota elecció presenta “pros” i “contres” i si bé ens ho jugarem tot a una carta ja que no tindrem dies de reserva (dissabte ja enfilem camí de retorn) ens permetrà tenir un altre extra d’aclimatació que personalment m’anirà molt bé donat que no em caracteritzo per les ràpides aclimatacions.
Avui dimecres dedicarem el matí a atendre lliçons de seguretat a la muntanya, així com maniobres de detenció. El nostre guia Ivan Alexeev ens imparteix un magnífic tutorial i personalment m’agrada molt que, a part d’un gran professional, adopti un enfocament molt prudent i preventiu amb el que respecta a aspectes relacionats amb la gestió del risc. El matí passa volant i a part d’aprendre molt, m’ho passo molt bé.
Mentre tenim el “nyam nyam” al menjador del Camp Base, l’Ivan ens insisteix que d’ara en endavant i fins el dia del cim, la nostra prioritat ha de ser descansar, hidratar-se i menjar. Sembla fàcil però no ho és i menys per algú com la meva persona que tinc tendència a l’activitat (física, mental…) així que faig memòria de les lliçons apreses en expedicions anteriors i em focalitzo en la respiració.
Després de descansar una mica a l’habitació i conversar amb els companys, sortim amb el Luís i el Jordi a estirar les cames i a moure el cos de manera poc intensiva.
Una de les fortaleses que ha de tenir un bon alpinista és la paciència i la capacitat d’espera. Ara toca cultivar la calma, la pausa i la serenitat.
Immediatament després de sopar m’adono que no em sento al 100% d’energia. Demano un termòmetre i aquest marca 37 graus, són unes dècimes de febre. Ara sí que toca descansar i demano a la “mare terra” que, si us plau, estigui en condicions per la Diada de Catalunya que alhora és el nostre dia D.
Avui és dijous, el dia previ a l’ascensió, i si bé segueixo amb unes dècimes de febre em sento amb més força que ahir a la nit. No vull quedar-me dins el sac de dormir, necessito donar-me missatges d’activació així que després d’esmorzar surto a fer un relaxat i lent passeig amb el Luis. Hem cultivat una bonica relació i hem mantingut converses molt interessants al llarg del viatge. És una persona amb molta experiència i coneixements acumulats i compartir intercanvis d’impressions amb ell sempre resulta enriquidor.
Arribem fins a un banc amb vistes de privilegi a l’Elbrus i en el nostre acte contemplatiu, apareix una curiosa i aventurera guineu que ve a inspeccionar si algú ha deixat sobres de menjar. És un moment molt bonic alhora que salvatge. Em fa prendre consciència de l’afortunat que sóc de poder viure i regalar-me moments i viatges com aquest, tant allunyats de la meva casa tot i que paradoxalment sempre he sentit que la meva casa és el món.
La tarda de dijous la dedico a descansar, a respirar, a potenciar la calma si bé no m’estic tot el temps a l’habitació i surto a l’exterior amb l’altre company de grup, el Francisco.
El Jordi Guasch presenta una preocupant tos acompanyada de mucositat, difícilment compatible amb un intent d’ascensió a l’Elbrus. Amb el Francisco no ens allunyem excessivament del Camp Base i ens quedem en un bonic mirador en el que per un moment ens convertim en Instagramers i models. És un lloc molt agradable en què deixem que els darrers raigs de sol ens acariciïn alhora que contemplem per darrera vegada abans de l’atac al cim, l’Elbrus. A veure que ens depararà el dia de demà…
Anem a dormir a les 20:30 del vespre per despertar-nos a la 1:00 de matinada que a la vegada és l’hora a què acostumo a anar a dormir. Lògicament no dormo ni un minut si bé intento relaxar-me, descansar i estar tranquil. Sento el Jordi Guasch estossegar així com el noto incòmode i intueixo que no sortirem el grup complet.
La 1:00 arriba. El Francisco, encara amb poca experiència en expedicions internacionals, està nerviós i ja fa uns minuts que prepara el material. El Luís fa mala cara i ens diu que no ha dormit bé i que potser es queda a descansar. Li contesto amistosament que no hem anat fins a Rússia per al dia del cim decidir no sortir així que el recupero per la causa. Serem així doncs 3 integrants ja que efectivament el Jordi no podrà sortir pels seus problemes de refredat.
A les 3:00 de la matinada l’snow-cat surt i s’enfila pendents amunt fins als 5.100 metres en els que ens deixarà. Es tracta d’una màquina lleva-neus que costa 150 euros per persona (només anada) i que és l’opció escollida pel 90% dels alpinistes. Prèviament he tingut importants dubtes amb la bota que calçar-me. Les Sportiva G2 em fan mal i personalment seria partidari de les més flexibles Sportiva Equilibrium, si bé l’Ivan m’ho treu del cap advertint-me que passaré fred. Li faig cas a mitges (Sportiva G2 als peus si bé Sportiva Equilibrium a la motxilla).
Pujar a un vehicle a les 3:00 de la matinada, a 3.888 m d’altitud, que al cap de 45 minuts et deixa a 5.100 metres d’altitud, és un xoc considerable pel cos tant a nivell d’oxigen com d’oscil·lació tèrmica. No obstant això, hi ha moments a la vida que el millor és no pensar i aquest, és un d’ells.
L’Ivan, el guia, és conscient d’això i per això només baixar-nos de l’snow-cat ens posa a caminar en el següent ordre: Ivan encapçalant el grup, seguit de Luís, al mig de la cordada humana qui escriu aquestes línies, darrera de l’alpinista-escriptor el Francisco i tancant el grup, el guia auxiliar Mikhail. El ritme és força alt i som dels primers grups en avançar.
La nit no és freda i és que sembla que meteorològicament parlant tindrem un dels millors dies de l’any. El Luís comença seguint els passos marcats per l’Ivan amb solvència si bé al cap d’uns 60 minuts m’adono que no va còmode. Penso que el ritme és un xic alt i que ens aturem poc… trobo a faltar el “pole pole” del Kilimanjaro i és que soc del parer que els guies de muntanya són poc empàtics amb el ritme que necessita un “client” no acostumat a l’alçada.
Sobre les 5:30 del matí arribem a la cota 5.300 metres. Es tracta d’una part del recorregut plana que permet recuperar forces abans d’encarar una pendent pronunciada que presenta diversos punts d’ancoratge. En aquest precís moment veig que el rostre del Luís dubta i li posa de manifest a l’Ivan que no se sent prou segur i confiat per afrontar el tram que ens espera a continuació. L’abraço i li desitjo bona tornada amb el guia auxiliar Mikhail.
L’expedició es redueix a 3. Miro el Francisco abans d’iniciar el tram de corda i li dic que estem forts per fer el cim, que anem bé. Amb una mirada ens entenem, farem cim. En les setmanes prèvies al viatge vam desenvolupar una forta compenetració que també s’ha donat aquí a Rússia. Som dues persones disciplinades, amb capacitat d’esforç i altament perseverants que hem preparat durant els mesos previs l’ascensió. Som també dues persones altament comunicatives i per mi això resulta un aspecte clau alhora de construir equips de muntanya.
En la secció de cordes li traslladem a l’Ivan que volem un ritme més moderat. No ens volem cremar, volem gaudir de l’experiència sense necessitat d’incórrer en un esforç desmesurat. El tram de cadenes és el més dur de l’ascensió sense resultar super-dur.
L’aparició dels primers rajos de llum així com les amables temperatures del dia ens faciliten el nostre progrés. Quan conclou la secció equipada amb cordes ens trobem pràcticament a 5.500 metres i allí la majoria d’alpinistes es prenen un descans abans d’atacar el cim. Menjo una mica, prenc líquid i comprovo que la meva saturació d’oxigen és del 73%, un paràmetre que donada l’alçada en la qual ens trobem no està gens malament.
Els últims metres fins al cim em recorden al Kilimanjaro. Hi ha un camí pla on veus que la gent camina rotllo “zombie” però no és el meu cas. No vaig modo “zombie”, estic modo gaudint d’una ascensió que he gestionat molt i molt bé. A nivell de respiració i cardio em trobo super bé, no presento símptomes de mal d’alçada i l’únic peatge que presento és dolor a peus i tíbies per la duresa de les Sportiva G2.
El meu cap, per uns moments, se n’ha anat a Tanzània, al Kilimanjaro, però torno al present: estic a Rússia, a l’Elbrus. Trepitjo amb fermesa, respiro felicitat. Un pas després de l’altre. Escolto sons d’alegria cada cop més propers, alço els ulls i aquí el tenim. L’Elbrus, coronat per múltiples alpinistes eufòrics. Nosaltres també en formem part.
Celebro amb molta força i alegria els 5.642 metres del sostre rus, del sostre continental europeu, del meu 35è Top Summit. M’abraço a qui no tenia cap dubte que res el podria aturar en el seu propòsit vers el cim. El Francisco es mereixia molt aquest Elbrus, m’alegro molt per ell. És una persona humil, noble, treballadora i amb molts bons valors. També és algú creient. El Cristo de Jumilla ens va acompanyar també fins al cim. La credencial del Crist i el pin que ens va regalar romandran per sempre a la meva motxilla, present en totes les expedicions futures.
A nivell personal, després dels no cims de l’Ojos del Salado i Aconcagua, és una alegria immensa tornar a fer un cim d’alçada. No obstant, en aquest cim, tinc una alegria multiplicada en tant la “plaça” russa presenta una dificultat afegida per les característiques, particularitats i moment que viu el país. Em fa feliç haver-me regalat una experiència de vida en aquest indret del planeta. Aquella visió que vaig tenir en l’avió de tornada d’Argentina a Barcelona s’ha materialitzat. A vegades per anar endavant s’ha de fer un pas endarrere i l’alçada de l’Elbrus l’he digerit a la perfecció i això m’omple de confiança.
Immortalitzats els moments de celebració a dalt del cim resulta per mi prioritari canviar-me de calçat i és que les Sportiva G2 m’estan torturant i provocant múltiples ferides obertes en peus i tíbies. La baixada tot i el canvi de botes la pateixo però no m’importa: el dolor és transitori i la glòria és eterna. Recordaré per sempre aquest cim i sobretot aquest viatge.
El viatge a l’Elbrus rus era molt conscient que contenia diversos cims: alguns de físics i altres de metafòrics, i és que transitar per un país amb múltiples restriccions no és una empresa fàcil. Durant la meva estada al país vaig experimentar fins a quin punt determinades restriccions podien condicionar accions tan quotidianes com disposar de diners, comunicar-me o accedir a determinats serveis. Tot plegat em va fer prendre consciència de fins a quin punt determinades decisions polítiques poden arribar a condicionar la llibertat i l’autonomia d’una persona.
Arribats a Terskol, al nostre hotel, vam experimentar aquesta sensació de vulnerabilitat, de fragilitat… que a mesura que s’acostava el viatge m’inquietava alhora que procurava no donar-li rellevància. Ens va arribar la notícia que el nostre vol de sortida de Rússia s’havia cancel·lat i que no hi havia més vols programats fins a Tbilisi (Geòrgia).
El Luis comentava que la immediatesa de les eleccions presidencials (en una setmana) havien propiciat que els aeroports russos es convertissin en potencials objectius d’atacs terroristes. Veritat o mentida, no ho sabrem. La realitat és que la nostra sortida de territori rus es va produir per via terrestre en un trajecte de 9 hores que ens va portar a travessar el Caucas i creuar la frontera primer russa i, a continuació, georgiana.
Va ser una observació de 9 hores a través de la finestra d’una furgoneta, des de la que vam poder contemplar un dels paisatges més bonics que han presenciat els meus ulls. Va ser una observació de contrastos. De la caiguda d’un sistema (el rus) i de l’auge d’un altre (Geòrgia desprenia canvi, desenvolupament, prosperitat, dinamisme, construcció i creixement). Durant els dies que vaig passar a Rússia vaig tenir sovint la sensació d’estar en un país atrapat en el temps, marcat per la rigidesa, l’opressió i la por, i immers en una guerra que imposa un peatge humà i social enorme a la seva població. El que més em va sorprendre, però, va ser el silenci: durant tota una setmana al país, ningú amb qui vam coincidir en va parlar.
Gràcies al poble rus per cuidar-me, per ser generós i amable amb mi així com per regalar-me aquesta aventura de viatge gegantina. Somric quan ja amb els peus a Geòrgia la meva targeta bancària permet fer un pagament. Un dels pagaments més feliços de la meva vida.
GALERIA
