ᐅ Cim Nº 32 Carrauntohill (Irlanda) | Top Summits of the World

CIMS

CIM Nº 32: Carrauntohill (IRLANDA)

IRLANDA

Carrauntohill

04/04/2026

ALTITUD

1.038 m

ANDREU LÓPEZ

NIVELL DIFICULTAT

MITJÀ

CRÒNICA

Porto els mesos de gener, febrer i març treballant de manera incessant de dilluns a diumenge, sense pràcticament temps d’oci. En moltes ocasions, soc de pensament invers, així que un dia, ja avançada la nit, decideixo llançar un missatge a l’univers: agafaré uns vols rumb a Irlanda, on passaré 5 dies de la Pasqua d’enguany. Porto molts dies amb múltiples obligacions i condicionaments horaris, principalment per aspectes laborals, i decideixo únicament reservar la primera nit del viatge i a partir d’ella anar fluint i perfilant l’itinerari a seguir.

Irlanda, també coneguda com a República d’Irlanda, és un país membre de la Unió Europea, així que podeu alliberar-vos del passaport i també oblidar-vos d’haver de canviar euros a lliures esterlines. No obstant això, no us alliberareu de conduir per l’esquerra ni de requerir d’un adaptador per la corrent elèctrica. La població d’Irlanda supera els 5 milions d’habitants i la capital és Dublín, a l’est del país, amb uns 600 mil habitants (1.800.000 habitants a l’àrea metropolitana).

El modern Estat irlandès va aconseguir la seva independència efectiva del Regne Unit l’any 1922, després de la guerra d’Independència, que va acabar amb la firma del Tractat anglo-irlandès, mentre que l’Ulster, posteriorment Irlanda del nord, va romandre dins el Regne Unit. Això va aguditzar el “Conflicte d’Irlanda del Nord”, el qual encara perdura avui en dia, tot i les negociacions de pau entre forces unionistes pro-britàniques i la població, que pretén la independència del Regne Unit i la integració amb la República d’Irlanda.

Deixem reposar el passat i la història per anar-nos-en al present i al divendres dia 3 d’abril, en què a les 9:50 hores em surt el vol Reus – Dublín. No és una opció comuna partir de Reus, però si volem estalviar aglomeracions i obtenir un preu competitiu, és una opció més que vàlida i a tenir en compte 8sobretot per destins com els que tenim per davant).

La durada del trajecte és breu, entorn de 2 hores, i just arribar em dirigeixo a les oficines d’Europcar. La primera hora de conducció em resulta bastant estressant, ja que al conduir per l’esquerra s’hi afegeix el trànsit, que és molt habitual a la capital Dublín en determinades hores puntes del dia. El trajecte que separa Dublín de Killarney, a l’est del país, em pren ben bé 4,5 hores. M’allotjo al Líos Na Manach ECO B&B, que es troba voltada de preciosos prats verds i apartada del nucli de la població i resulta una opció molt tranquil·la.

No romanc massa estona a l’allotjament, ja que he estat quasi tot el dia movent-me motoritzadament i assegut i tinc ganes de moviment amb el meu propi cos. Així que me’n vaig als llacs de Killarney, on, apurant les darreres hores de la llum del dia, completaré un bonic passeig circular de 2 hores de durada

Demà serà el dia d’ascensió al sostre del país, el Carrauntoohil i els seus 1.038 metres d’alçada. Els anys d’experiència a la muntanya han fet que no subestimi absolutament cap tipus d’elevació per molt modesta que sigui la seva alçada. Inicialment havia previst completar una ruta que ascendia les 3 muntanyes més altes d’Irlanda, si bé aquesta opció presentava cert component tècnic que, unit a que vaig sol en aquesta expedició, així com al fet que la previsió meteorològica és de pluja i vents d’entorn a 100 km per hora, fa que quedi descartada la opció del “triplet”.

Completar el Carrauntoohil i els seus 1.038 metres per la seva via clàssica ja serà una bona empresa.

M’hauria d’haver llevat ben d’hora ben d’hora, però, com sempre, no ho faig i en això no soc un exemple. El pic de tempesta es produirà al voltant de la 13:00 i m’agafarà a les cotes altes, ho assumeixo. La distància que separa Killarney de Cronin’s Yard, l’inici de la ruta, és de 30 minuts encara no amb cotxe. Cronin’s Yard és un emplaçament situat a Beaufort, comtat de Kerry, i es tracta d’una zona eminentment rural.

Inicio la ruta sobre les 10.30 de Cronin’s Yard, a 200 metres d’alçada sobre el nivell del mar, i m’esperen uns 6 quilòmetres fins al cim i uns 900 metres de desnivell positiu per a la tornada desfer idèntic camí. Els primers 4 quilòmetres transcorren sense pràcticament guanyar alçada i no presenten dificultat més enllà de l’inconfort del fort vent i la pluja (incessants i intensos). La previsió d’avui és que, pels voltants de la 13:00, la precipitació i vent siguin màxims, així que aprofito per caminar ràpid en aquest terreny més amable i assegurar-me de passar les pitjors hores fora de la zona oberta i més exposada al cim.

Passo dos llacs, un el deixo a l’esquerra, l’altre a la dreta, i arriba la famosa “Devil’s Ladder” (escala del diable). És una pendent vertical, si bé gens tècnica, i que pels meus interessos actua angelicalment, donat que és un corredor amagat que em protegeix força del vent i la pluja. Em trobo senderistes baixant. Alguns sense cim, donat que a la sortida del coll van decidir no seguir pel fort vent, i d’altres amb cim, si bé caminant a 4 potes en algun moment pel fort vent.

Progresso ràpidament i arribo al coll, que es troba situat a una alçada d’uns 700 metres. I d’allí fins al cim, un festival de vent en què tranquil·lament m’hauré trobat ratxes per sobre dels 100 quilòmetres per hora, si bé estic tranquil i sento un control total de la situació en tot moment.

Assoleixo el cim a les 12:30 i d’allí desfaig el camí tot el ràpid que son capaç si bé amb prudència. Finalitzo la ruta amb uns 3 o 4 quilos d’aigua en la meva roba, si bé radiant de felicitat per l’experiència i aventura viscuda en el dia d’avui. I res, em sembla que una vegada tingui la roba seca m’hauré guanyat un pas per un Irish pub.

Després d’un dia com el d’ahir al descobert i exposat totalment a les inclemències meteorològiques, és hora del confort que et dona tenir un sostre així com un mitjà de transport que permeti conèixer el país d’una manera relaxada i asserenada. Així que contracto una excursió guiada en autobús anomenada “l’anella de Kerry” que ens porta a diferents punts d’interès del comtat sortint de Killarney.

Porto 5 minuts intentant entendre el que diu el conductor i alhora guia de l’autobús, si bé abandono en l’intent. Soc incapaç d’entendre el 10% del que diu l’home en un accent molt tancat i a una velocitat que el mateix Usain Bolt la podria firmar. La sortida que m’ocupa tot el dia està molt bé (limitacions lingüístiques a part) així com gaudim d’un omnipresent i radiant sol que ahir al Carrauntoohill no es va deixar veure en cap moment. En el transcurs d’excursió ens porten a The Kerry Bog Village, que és un poble en el que romanen intactes cases del segle XIX, així com es poden veure els diferents oficis que hi van tenir lloc en elles. Addicionalment, ens criden l’atenció dos exemplars “d’Irish Wolfhound”, que és la raça de gos més alta del món amb mascles que superen els 80 centímetres d’alçada i els 50 quilograms de pes.

També són parada obligatòria els “Kells Sheepdogs”, que són gossos d’atura que tenen una habilitat molt gran per guiar els ramats d’ovelles. Si bé a un català com jo, acostumat a veure els concursos anuals al territori (Castellar de N’Hug), no li resulta sorprenent l’activitat (a diferència de la resta de membres del grup).

Durant la nostra ruta seguim en tot moment la costa i podem gaudir d’uns paisatges espectaculars. El conductor fa múltiples parades perquè puguem immortalitzar el moment i al voltant de les 17:00 de la tarda tanquem el “loop” pel comptat de Kerry.

Canvio l’autobús pel cotxe de lloguer i em desplaço fins a la península de Dingle, que ha estat una opció turística totalment improvisada i recomanació d’una persona de l’hotel en què em vaig allotjar la nit d’ahir. En aquest viatge he anat sobre la marxa i la veritat és que ha estat una molt bona opció perquè no m’ha lligat tant i m’ha deixat marge de maniobra i dret a decidir el rumb en tot moment. El trajecte entre Killarny i Dingle dura una hora i és simplement espectacular, ja que transcorre en tot moment per la costa.

M’allotjo en una casa adaptada amb habitacions amb vistes al mar (el concepte d’hotel a les illes existeix, si bé no és l’habitual). Em reben dos enormes i alhora dòcils Irish Wolfhound. La casa té un espai bar-biblioteca amb molt d’encant, en el que degusto una cervesa local abans d’acomiadar el dia.

Irlanda és com el joc de desfullar la margarida. El dia del Carrauntoohill vam tenir fortes ràfegues de vent i pluja, el dia següent diumenge vam gaudir d’un sol omnipresent i dilluns va tocar una altra vegada la «brisa» marina. Però al mal temps, bona cara, així que ens disposem a descobrir la península de Dingle, de llarg l’indret més bonic, espectacular i salvatge del meu pas per Irlanda (aquest 2026 i també el primer cop, ja fa uns quants anys, el 2005).

La península de Dingle se situa a la part més occidental d’Irlanda i es caracteritza pels seus impressionants penya-segats, les illes properes a la costa i les seves magnífiques platges de sorra fina.

El matí l’inverteixo en una ruta circular d’uns 13 quilòmetres que recorre el litoral i permet contemplar part de les espectaculars illes Blasket. La ruta pràcticament no presenta desnivell a superar, tot i que vaig estar mentre la feia exposat a forts vents i cal extremar la precaució en alguns trams que discorren a tocar dels penya-segats, ja que l’herba mullada és extremadament relliscosa.

No soc irlandès i, per tant, el temps que passo al país cotitza alt. Cal aprofitar-lo al màxim. Així que, tot i que avui al final del dia m’esperen 4,5 hores de conducció fins a Dublín, a la tarda encara encabeixo una pujada exprés al mont Brandon, de 958 metres d’altitud, en una ruta d’uns 10 quilòmetres en total. La ruta al mont Brandon comença a uns 170 metres sobre el nivell del mar. És lineal i està perfectament senyalitzada amb nombroses fites fins al cim. Així que, una vegada superats els ja «vells amics» vent i boira, arribo al sostre de la península.

No us diré que les vistes des de dalt fossin espectaculars perquè, senzillament, no hi va haver vistes com a tals. Però quan la boira decideix no fer acte de presència, és una excursió que permet gaudir de tota l’espectacularitat paisatgística de la península. I res, ja va sent hora de tornar a treure el cap en entorns urbans… Dublín m’espera i 4,5 hores de trajecte fins ella.

Havia estat l’any 2005 a Dublín visitant el meu amic de la infantesa Bernat Tort, que estava fent un Erasmus a la ciutat universitària de “Minute”.

La ciutat de Dublín com a tal no és espectacular (més enllà del seu castell) si bé és una ciutat moderna que ha deixat endarrere els seus conflictes entre catòlics i protestants per decidir mirar cap a un futur obert, plural, cosmopolita. Us recomano realitzar un passeig aleatori pel centre i entrar en una taverna a degustar el típic “Fish & Chips” mentre sona bona música. Inverteixo els meus últims instants a la ciutat passejant per bonics parcs i vaig a buscar el cotxe amb suficient marge i antelació per no resultar víctima dels embussos que es produeixen a la ciutat en les hores punta.

Han estat pocs dies els que he passat a Irlanda, però intensos i ben aprofitats. Hauran servit ells per desconnectar i carregar piles donat que veníem d’uns mesos amb una alta càrrega de treball. Sostre mundial número 32 assolit. El Carrauntoohill, si bé no ha presentat una altura notable, sí que la seva climatologia ens ha requerit d’atenció plena i una bona dosi de resiliència. Molt content amb el viatge i les Illes, que són una plaça que sempre cuida.