ᐅ Cim Nº 32 Carrauntohill (Irlanda) | Top Summits of the World

CIMS

CIMA Nº 32: Carrauntohill (IRLANDA)

IRLANDA

Carrauntohill

04/04/2026

ALTITUD

1.038 m

ANDREU LÓPEZ

NIVELL DIFICULTAT

MITJÀ

CRÒNICA

Porto els mesos de gener, febrer i març treballant de manera incessant de dilluns a diumenge, sense pràcticament temps de lleure. Sovint sóc de pensament invers, així que un dia, ja avançada la nit, decideixo llançar un missatge a l’univers: agafaré uns vols rumb a Irlanda, on passaré 5 dies de la Setmana Santa d’aquest any. Porto molts dies amb múltiples obligacions i condicionaments horaris, principalment per aspectes laborals, i decideixo únicament reservar la primera nit del viatge ia partir d’ella anar fluint i perfilant l’itinerari que cal seguir.

Irlanda, també coneguda com a República d’Irlanda, és un país membre de la Unió Europea, així que podeu alliberar-vos del passaport i també oblidar-vos d’haver de canviar euros a lliures esterlines. Tot i això, no us lliurareu de conduir per l’esquerra ni de necessitar un adaptador per al corrent elèctric. La població d’Irlanda supera els 5 milions d’habitants i la capital és Dublín, a l’est del país, amb uns 600.000 habitants (1.800.000 habitants a l’àrea metropolitana).

El modern Estat irlandès va aconseguir la seva independència efectiva del Regne Unit l’any 1922, després de la guerra d’Independència, que va acabar amb la signatura del Tractat angloirlandès, mentre que l’Ulster, posteriorment Irlanda del Nord, va romandre dins del Regne Unit. Això va aguditzar el «Conflicte d’Irlanda del Nord», el qual encara perdura avui dia, malgrat les negociacions de pau entre forces unionistes pro-britàniques i la població, que pretén la independència del Regne Unit i la integració amb la República d’Irlanda.

Deixem reposar el passat i la història per anar-nos al present i divendres dia 3 d’abril, que a les 9:50 hores em surt el vol Reus – Dublín. No és una opció comuna partir de Reus, però si volem estalviar aglomeracions i obtenir un preu competitiu, és una opció més que vàlida ia tenir en compte (sobretot per a destinacions com les que tenim al davant).

La durada del trajecte és breu, al voltant de 2 hores, i només arribar em dirigeixo a les oficines d’Europcar. La primera hora de conducció em resulta força estressant, ja que en conduir per l’esquerra se li afegeix el trànsit, que és molt habitual a la capital Dublín en determinades hores punta del dia. El trajecte que separa Dublín de Killarney, a l’est del país, em porta bé 4,5 hores. M’allotjo al Líos Na Manach ECO B&B, que es troba envoltat de preciosos prats verds i apartat del nucli de la població i resulta una opció molt tranquil·la.

No em quedo gaire temps a l’allotjament, ja que he estat gairebé tot el dia movent-me motoritzat i assegut i tinc ganes de moviment amb el meu propi cos. Així que me’n vaig als llacs de Killarney, on, esgotant les últimes hores de la llum del dia, completaré un bonic passeig circular de 2 hores de durada.

Demà serà el dia d’ascensió al sostre del país, el Carrauntoohil i els 1.038 metres d’alçada. Els anys d’experiència a la muntanya han fet que no subestimi absolutament cap tipus d’elevació per modesta que sigui la seva altura. Inicialment havia previst completar una ruta que pujava a les 3 muntanyes més altes d’Irlanda, si bé aquesta opció presentava cert component tècnic que, unit al fet que vaig només en aquesta expedició, així com al fet que la previsió meteorològica és de pluja i vents al voltant de 100 km per hora, fa que quedi descartada l’opció del «triplet». Completar el Carrauntoohil i els seus 1.038 metres per la via clàssica ja serà una bona empresa.

M’hauria hagut d’aixecar ben aviat, però, com sempre, no ho faig i en això no en sóc cap exemple. El bec de tempesta es produirà al voltant de la 13:00 i m’enxamparà a les cotes altes, ho assumeixo. La distància que separa Killarney de Cronins Yard, l’inici de la ruta, és de 30 minuts encara no amb cotxe. Cronin’s Yard és un emplaçament situat a Beaufort, comtat de Kerry, i és una zona eminentment rural.

Inicio la ruta cap a les 10.30 des de Cronin’s Yard, a 200 metres d’alçada sobre el nivell del mar, i m’esperen uns 6 quilòmetres fins al cim i uns 900 metres de desnivell positiu per tornar desfer idèntic camí. Els primers 4 quilòmetres transcorren sense pràcticament guanyar alçada i no presenten dificultat més enllà de la incomoditat del fort vent i la pluja (incessants i intensos). La previsió d’avui és que, pels voltants de la 13.00, la precipitació i el vent siguin màxims, així que aprofito per caminar ràpid en aquest terreny més amable i assegurar-me de passar les pitjors hores fora de la zona oberta i més exposada al cim.

Passo dos llacs, un el deixo a l’esquerra, l’altre a la dreta, i arriba la famosa Devil’s Ladder (escala del diable). És un pendent vertical, si bé res tècnic, i que per als meus interessos actua angelicalment, atès que és un corredor amagat que em protegeix força del vent i la pluja. Em trobo senderistes baixant. Alguns sense cim, atès que a la sortida del coll van decidir no seguir pel fort vent, i altres amb cim, si bé caminant de quatre grapes en algun moment pel fort vent.

Progrés ràpidament i arribo al coll, que es troba situat a una alçada d’uns 700 metres. I d’allà fins al cim, un festival de vent en què tranquil·lament m’hauré trobat ratxes per sobre dels 100 quilòmetres per hora, tot i que estic tranquil i sento un control total de la situació en tot moment.

Arribo al cim a les 12:30 i d’allà desfac el camí tan ràpid com sóc capaç si bé amb prudència. Acabo la ruta amb uns 3 o 4 quilos d’aigua a la meva roba, si bé radiant de felicitat per l’experiència i l’aventura viscuda avui. I res, em sembla que un cop tingui la roba seca m’hauré guanyat un pas per un Irish pub.

Després d’un dia com ahir al descobert i exposat totalment a les inclemències meteorològiques, és hora de la comoditat que et dóna tenir un sostre així com un mitjà de transport que permeti conèixer el país d’una manera relaxada i tranquil·la. Així que contracte una excursió guiada amb autobús anomenada «l’anell de Kerry» que ens porta a diferents punts d’interès del comtat sortint de Killarney.

Fa 5 minuts que intento entendre el que diu el conductor i alhora guia de l’autobús, si bé abandono en l’intent. Sóc incapaç d’entendre el 10% del que diu l’home en un accent molt tancat ia una velocitat que el mateix Usain Bolt la podria signar. L’excursió que m’ocupa tot el dia està molt bé (limitacions lingüístiques a part) així com vam gaudir d’un sol omnipresent i radiant que ahir al Carrauntoohill no es va deixar veure en cap moment. En el transcurs de l’excursió ens porten a The Kerry Bog Village, que és un poble on romanen intactes cases del segle XIX, així com es poden veure els diferents oficis que hi van tenir lloc. Addicionalment, ens criden l’atenció dos exemplars d’Irish Wolfhound, que és la raça de gos més alta del món amb mascles que superen els 80 centímetres d’alçada i els 50 quilograms de pes.

També són parada obligatòria els Kells Sheepdogs, que són gossos pastors que tenen una habilitat molt gran per guiar els ramats d’ovelles. Si bé a un català com jo, acostumat a veure els concursos anuals al territori (Castellar de N’Hug), no resulta sorprenent l’activitat (a diferència de la resta de membres del grup).

Durant la nostra ruta seguim a tota hora la costa i podem gaudir d’uns paisatges espectaculars. El conductor fa múltiples parades perquè puguem immortalitzar el moment i al voltant de les 17:00 de la tarda tanquem el “loop” pel comtat de Kerry.

Canvio l’autobús pel cotxe de lloguer i em desplaço fins a la península de Dingle, que ha estat una opció turística totalment improvisada i recomanació d’una persona de l’hotel on vaig allotjar ahir a la nit. En aquest viatge he anat sobre la marxa i la veritat és que ha estat una molt bona opció perquè no m’ha lligat tant i m’ha deixat marge de maniobra i de dret a decidir el rumb en tot moment. El trajecte entre Killarney i Dingle dura una hora i és senzillament espectacular, ja que transcorre en tot moment per la costa.

M’allotjo en una casa adaptada amb habitacions amb vistes al mar (el concepte d’hotel a les illes existeix, si bé no és habitual). Em reben dos enormes i alhora dòcils Irish Wolfhound. La casa té un espai bar-biblioteca amb molt d’encant, on degusto una cervesa local abans d’acomiadar el dia.

Irlanda és com el joc de desfullar la margarida. El dia del Carrauntoohill vam tenir fortes ràfegues de vent i pluja, el dia següent diumenge vam gaudir d’un sol omnipresent i dilluns va tornar a tocar la “brisa” marina. Però al mal temps, bona cara, així que ens disposem a descobrir la península de Dingle, de lluny el lloc més bonic, espectacular i salvatge del meu pas per Irlanda (aquest 2026 i també la primera vegada, ja fa uns quants anys, el 2005).

La península de Dingle se situa a la part més occidental d’Irlanda i es caracteritza pels impressionants penya-segats, les illes properes a la costa i les magnífiques platges de sorra fina.

El matí l’inverteixo en una ruta circular d’uns 13 quilòmetres que recorre el litoral i permet contemplar part de les espectaculars illes Blasket. La ruta pràcticament no presenta desnivell a superar, encara que vaig estar mentre la feia exposat a forts vents i cal extremar la precaució en alguns trams que discorren al costat dels penya-segats, ja que l’herba mullada és extremadament relliscosa.

No sóc irlandès i, per tant, el temps que passo al país cotitza alt. Cal aprofitar-ho al màxim. Així que, encara que avui al final del dia m’esperen 4,5 hores de conducció fins a Dublín, a la tarda encara hi encaixo una pujada exprés a la muntanya Brandon, de 958 metres d’altitud, en una ruta d’uns 10 quilòmetres en total. La ruta a la muntanya Brandon comença a uns 170 metres sobre el nivell del mar. És lineal i està perfectament senyalitzada amb nombroses fites fins al cim. Així que, un cop superats els ja “vells amics” vent i boira, arribo al sostre de la península.

No us diré que les vistes des de dalt fossin espectaculars perquè, senzillament, no hi va haver vistes com a tals. Però quan la boira decideix no fer acte de presència és una excursió que permet gaudir de tota l’espectacularitat paisatgística de la península. I res, ja és hora de tornar a treure el cap en entorns urbans… Dublín m’espera i 4,5 hores de trajecte fins a ella.

Havia estat l’any 2005 a Dublín visitant el meu amic de la infància Bernat Tort, que estava fent un Erasmus a la ciutat universitària de Minute. La ciutat de Dublín com a tal no és espectacular (més enllà del seu castell), si bé és una ciutat moderna que ha deixat enrere els seus conflictes entre catòlics i protestants per decidir mirar cap a un futur obert, plural, cosmopolita. Us recomano fer una passejada aleatòria pel centre i entrar en una taverna a degustar el típic «Fish & Chips» mentre sona bona música. Inverteixo els meus últims instants a la ciutat passejant per bonics parcs i buscaré el cotxe amb prou marge i antelació per no ser víctima dels embussos que es produeixen a la ciutat a les hores punta.

Han estat pocs els dies que he passat a Irlanda, però intensos i ben aprofitats. Hauran servit per desconnectar i recarregar piles atès que veníem d’uns mesos amb una càrrega de treball alta. Sostre mundial número 32 aconseguit. El Carrauntoohill, si bé no ha presentat una alçada notable, sí que la seva climatologia ens ha requerit atenció plena i una bona dosi de resiliència. Molt content amb el viatge i les Illes, que són una plaça que sempre té cura.