ᐅ Cim Nº 34 Galdhøppigen (Noruega) | Top Summits of the World

CIMS

CIM Nº 34: Galdhøppigen (Noruega)

NORUEGA

Galdhøppigen

12/07/2026

ALTITUD

2.469 m

ANDREU LÓPEZ

NIVELL DIFICULTAT

MITJÀ

CRÒNICA

Acabo d’aterrar del viatge de Sèrbia i estic amb ganes de més aventures, així que m’apareix un “flash” en forma de Noruega que no ignoro. Quan tinc un “feeling”, i aquest és potent, acostumo a fer-li cas, així que en una nit altament productiva, deixo agafat el vol, llogat el cotxe elèctric i automàtic (serà la meva primera vegada amb un vehicle elèctric i la meva primera vegada amb un vehicle automàtic), així com deixo agafada la primera nit a Oslo i les nits segona, tercera i quarta a la localitat de Lom, que situada a 4 hores d’Oslo, serà la meva base d’operacions en el meu trànsit pels Alps escandinaus.

El dia 10 de juliol arriba aviat, i és que no ha passat ni un mes i mig de l’aventura balcànica amb els meus nebots. L’avió de Norwegian Airlines surt de la T2 de l’Aeroport del Prat a les 15:30, i vaig una mica just de temps amb els preparatius del viatge. A diferència dels altres dos viatges de l’any 2026, Irlanda i Sèrbia, en els que havia pres el mínim d’equipatge sense facturar, aquesta vegada aniré amb material hivernal per si fos necessari. Prenc casc, piolet, grampons, roba d’abric, entre d’altres, per si em trobés acumulacions de neu a la muntanya. He anat seguint les temperatures darrerament, i s’hi bé s’han incrementat gradualment en eles darrers dies, al cim encara hi trobem mínimes de menys 5 graus i màximes de 5 graus que em fan dubtar.

Surto a les 12:30 del meu pis a Collbató i arribo a la 13:00 a l’aparcament d’AENA, tocant a la T2, on, de forma ràpida, devoro el dinar que m’he preparat. A la T2, tot i que és juliol, no trobo excessiva gent i completo tots els tràmits en menys de 10 minuts. Em resta una hora i mitja ben bona fins que surti el vol, temps mort que aprofito per treballar. La meva feina m’està exigint molt darrerament i a vegades em resulta complicat desconnectar totalment del PC durant diversos dies consecutius. No obstant això, no visc el fet de treballar en vacances com un càstig, ja que tinc la sort d’executar una feina que m’agrada molt.

El trajecte fins a Oslo dura 3,5 hores, i l’inverteixo entre descansant, que la setmana ha estat força dura amb la feina, així com llegint un dels dos llibres que he agafat pel viatge: Viaje al centro de la Tierra, de l’escriptor científic Jules Verne (un dels grans de la literatura i expert en novel·les d’aventures).

L’aeroport d’Oslo no és excessivament gran, i una vegada recollit el meu equipatge, em dirigeixo cap als mostradors de Hertz. Sembla que és un operador consolidat als països escandinaus, i les excel·lents ressenyes que tenien em varen fer decantar per ells. Una vegada complert el protocol i signats els corresponents documents, me’n vaig a buscar el cotxe, i només pujar a ell m’adono que tinc un problema, o millor dit, en són dos. No sé com moure la posició del seient (els meus peus estan a varis pams de distància dels pedals) i, dos, no tinc ni idea de com manipular un cotxe automàtic ja que mai ho he fet. Més val prevenir que curar, així que faig una segona visita als amics de Hertz i demano a una noia si serà tan amable de fer-me un petit “tutorial” de com funciona el vehicle.

La classe ha estat breu, si bé efectiva. Del tema seient m’ha faltat cultura de videojoc, i és que funciona exactament com un “joystick”. I pel que fa al tema canvi automàtic anava incorporada una palanca al volant des de la qual es podien activar les diferents funcions. Realment és un cotxe “top” i dotat de molts components intel·ligents que resulten molt útils en la conducció. El cotxe per 6 dies i a tot risc m’ha costat 325 euros, i per ser Noruega és una opció molt barata. No obstant, és important llogar un vehicle elèctric, ja que si s’opta per un vehicle dièsel o gasolina, els costos poden oscil·lar entre el doble i el triple.

Em separen uns 45 minuts d’Oslo, i és que l’aeroport de Gardermoen es troba un xic allunyat de la capital del país. M’agafo el trajecte amb calma, ja que són molts “imputs” diferents del cotxe de lloguer respecte al meu KIA Sportage. Alhora que vaig amb una cautela extrema amb els límits de velocitat, ja que excedir-se 20 quilòmetres del límit de velocitat a Noruega està multat amb 800 euros més judici.

Oslo és la capital i ciutat més poblada de Noruega, amb entorn a 700.000 habitants, i és el centre polític, econòmic i cultural del país. M’allotjo a l’Scandic St. Olavs Plass, un hotel amb una òptima relació qualitat-preu, i on només arribar m’ubico a la taula espanyola. I és que avui és dia de quarts de final de la Copa del Món de futbol, i el combinat espanyol s’enfronta a Bèlgica. El partit es manté força igualat, si bé la lesió del porter belga Thibaut Courtois resultarà clau en el partit, i Espanya venceria 2 a 1 i avançaria cap a semis. I tot i que són les 23:30 i a Noruega la nit no arriba mai, és hora de retirada, així que vaig a l’habitació, llegeixo una mica, em poso l’antifaç protector per la llum i a dormir.

El check-out és a les12:00, així que opto per deixar l’equipatge a l’habitació i sortir a fer un tomb pels principals carrers comercials de la ciutat, així com entro a visitar el lloc on s’atorga el Premi Nobel de la Pau, únic guardó que s’entrega a Oslo (la resta s’entreguen a Estocolm, Suècia). La veritat és que als carrers es respira ambient de Copa del Món, i hi ha molts joves que s’estan preparant pel partit del vespre que els enfrontarà a Anglaterra en un duel que s’espera vibrant.

El passeig ha estat breu, si bé ha anat bé estirar les cames un parell d’hores, així com he aprofitat per comprar algun “souvenir”. A les 12:00, surto de l’hotel i vaig a buscar el cotxe, que l’he deixat a “dormir” en un apartament soterrat de pagament.

El destí que poso a l’aplicació Waze és Kvila Hytteutleie, de la que em separen 4,5 hores. Oslo es troba al sud del país, i Trondheim, la tercera ciutat més poblada de Noruega, es troba al nord, i “Kvila” podríem situar-la al centre, entre ambdues ciutats. Avui no tinc cap altre propòsit turístic que arribar a “Kvila”, així que vaig conduint amb calma, i és que en bona part del trajecte, una vegada superem Lillehammer, no es pot circular a més de 80 quilòmetres per hora.

El paisatge és molt bonic, amb un riu molt cabalós que transcorre paral·lela a la carretera, així com un bosc infinit. Realment en aquest país em sento com a casa, i és que és un dels meus destins turístics preferits. Un dels aspectes a considerar al disposar d’un vehicle elèctric és la recàrrega de la bateria, que aconsellen no esperar a que baixi del 20%.

Soc novell amb el tema, així que demano ajuda a altres persones que també carreguen el vehicle, i és que no és del tot senzill el sistema d’entrada, ja que cal descarregar una aplicació específica. La càrrega del vehicle em resulta molt econòmica, menys de 15 euros, alhora que m’agrada l’emprar energia neta, i m’apareix el pensament que el proper vehicle de compra sigui elèctric. Dino mentre el cotxe es carrega.

Cap a les 19:30 arribo a “Kvila”, la que serà la meva casa durant3 dies. He reservat una petita cabana amb vistes al riu i que serà perfecta per aquests dies, ja que compta amb dos llits, un sofà, una taula que m’anirà molt bé per treballar, així com una cuina equipada amb nevera. Més que suficient pel que necessito, i m hauran sortit les 3s nits per un total de 260 euros. Un regal pels preus que es porten a Noruega, i és que sopar una pizza em costa 40 euros. Així que no val a despistar-se amb la butxaca i les finances a Noruega amics i amigues.

A les 21:00 estic sopat i el partit de Noruega no comença fins les 23:00, així que dedico bona part d’aquestes dues hores a preparar-me la motxilla i la roba per demà, així com a analitzar la ruta que seguiré. Com sempre, en un Top Summit, optaré per la ruta clàssica, que presenta menys complicacions i evita la glacera per la que recomanen contractar un guia de muntanya.

El partit entre Noruega i Anglaterra no respon a les expectatives futbolístiques i els dos conjunts ofereixen un joc poc atractiu. Les eliminatòries és el que tenen, ja que ningú vol caure eliminat, i implica que els equips siguin conservadors i no prenguin riscos. Volia que passés Noruega, però la fortuna somriu als “Three Lions” i Anglaterra jugarà la semifinal contra l’Argentina de Messi. Me’n vaig a dormir que en res tenim el senyor Sol trucant a les finestres.

Costa descansar profundament a Noruega, ja que sempre hi ha un xic de claror i a partir de les 5:00 comença a sortir el sol. Però avui no hi ha excuses, que és dia de “sumit” i el cos ho sap. La sortida és des del refugi de Spiterstulen, a uns 1.100 metres d’alçada, i arribo a ell després de conduir per una pista d’uns 20 quilòmetres. Alguns consells pels que realitzeu la ruta: s’ha de pagar en una aplicació per accedir a la carretera privada fins al refugi, així com s’ha de pagar per deixar el cotxe en una esplanada que està al costat de l’inici de la ruta. No fer-ho implica multes molt altes, i és que els noruecs no hi entenen de mitges tintes.

La ruta parteix de Spiterstulen és la ruta menys tècnica (la que creua el glaciar requereix la contractació d’un guia professional) i consisteix en una ruta lineal d’uns 6 quilòmetres (total, 12 anada i tornada), que implica una ascensió exigent d’uns 1.400 metres de desnivell positiu per una tartera infinita que requereix concentració, ja que no hi ha trams sense pedra pràcticament. En algun moment s’ha de creuar alguna gelera, si bé la trepitjada es troba ben marcada i no és necessari utilitzar equipatge especial en el dia d’avui.

Constato durant l’ascenció que els noruecs i noruegues estan molt forts i és que els encanta el muntanyisme, així que gaudeixo i comparteixo amb ells un gran dia de muntanya, i és que, a més a més, el temps acompanya amb una climatologia perfecta que sembla que ens trobem a la Mediterrània.

La ruta fins als 2.469 metres es troba perfectament senyalitzada amb marques vermelles presents al llarg de tot el recorregut. A dalt, les vistes són espectaculars i l’esforç ha merescut la pena, ja que el cim és un mirador a 360 brutal.

Molt content a nivell personal per aquest cim, el sostre mundial número 34, així com per estar novament a Noruega, un dels meus països preferits per l’espectacularitat i bellesa dels seus paisatges, el seu sistema organitzatiu i robustesa de la seva comunitat, per la seva gent, entre d’altres.

Arribo a “Hvila” sobre les set trenta i opto per una solució còmoda de sopar i torno a anar a la pizzeria que està tocant a l’allotjament. No són bones, ni boniques ni barates, però no hi ha res més a 10 quilòmetres i avui ja estic en mode refugi, així que quan acabo de sopar retiro a la meva cabanya. Allà llegeixo una miqueta i acabo la novel·la de Jules Verne, Viaje al centro de la Tierra, endreço l’equipatge i l’habitació, penjo les meves darreres fites a Instagram i em retiro a descansar, que avui la jornada ha estat ben completa.

Em desperta la llum del sol sobre quarts de sis. Avui no caminaré, així que m’estic unes hores més descansant al llit. Avui no m’esperen aventures turístiques per compartir-vos i coses de ser “freelance” amb un projecte propi em tocaran aventures laborals que em prendran pràcticament tot el dia i que m’estalviaré compartir-vos-les per aquí.

Tot i que treballo, m’ho agafo amb calma i em regalo diversos descansos en què simplement observo el riu que transcorre paral·lel a l’allotjament. Al vespre, cap allà les 20:00 hores, agafo el cotxe i em desplaço fins a Lom, a estirar les cames i a menjar qualsevol cosa que no sigui una pizza de 40 euros.

Ja soc de tornada a “Kvila”. L’amanida grega ha estat una bona elecció. El passeig ha estat molt agradable i he pogut gaudir d’uns minuts de lectura mentre em tocaven a la cara els darrers raigs de sol del dia. Em retiro a dormir, que demà m’espera dia de ruta i vull intentar descansar una mica més i millor que la resta de dies.

Abandono “Kvila”, no sense abans acomiadar-me de la propietat, que ha estat molt amable amb mi al llarg de l’estada i inclús m’han deixat carregar la bateria del cotxe durant la nit.

Seguim de fiords, llacs, rius i paisatges espectaculars, i aquesta vegada completant la ruta Besseggen, una ruta que puc catalogar-la entre les 10 millors que mai he completat.

La ruta comença a Gjendesheim, a uns 1.000 metres d’altitud, després d’aparcar el vehicle en un aparcament (de pagament) i agafar un autobús (com no, també de pagament 😜). Entre l’aparcament i l’inici del sender hi ha aproximadament un quilòmetre i mig, de manera que qui ho prefereixi també pot estalviar-se l’autobús i fer aquest tram a peu.

Ens trobem a la part oriental del Parc Nacional de Jotunheimen, al costat de l’immens llac Gjende, que aquests dies ha estat omnipresent durant el nostre recorregut per aquesta regió de Noruega.

Darrerament, en els meus viatges he optat per planificar el mínim imprescindible i deixar-me portar per la veu local, sempre sabia. Aquesta ruta, precisament, és fruit de la recomanació dels molts noruecs i noruegues que he conegut durant aquest viatge i que han estat extraordinàriament amables amb mi.

A mesura que el camí guanya alçada, el paisatge esdevé encara més espectacular. Quan s’assoleixen els 1.600 metres d’altitud, el panorama és tan impressionant que costa trobar les paraules adequades per descriure’l. Llacs infinits, rius que conflueixen entre ells, una extensió immensa de prats i muntanyes verdes que s’allarguen fins a l’horitzó… I, una vegada més, la sensació d’estar en un país on la natura és gairebé una religió. Aquesta connexió dels noruecs amb el seu entorn es percep a cada pas i acaba fent que l’experiència sigui encara més especial.

Un cop assolida la cota dels 1.600 metres, la ruta continua durant uns 3 o 4 quilòmetres pràcticament planers, que permeten gaudir, especialment a l’esquerra, d’un paisatge senzillament colossal.

L’itinerari té una longitud aproximada de 15 quilòmetres i un desnivell positiu d’uns 1.000 metres. Entre els quilòmetres 8 i 10 apareix el tram més tècnic i aeri de la jornada, amb algunes petites grimpades i desgrimpades. Tot i això, en cap moment representa un perill destacable, ja que el terreny és ample i ofereix bons punts de suport durant tot el recorregut.

La ruta finalitza a Memurubu, també a uns 1.000 metres d’altitud, des d’on un ferri ens retorna fins al punt d’inici en un trajecte d’uns vint minuts pel llac.

I amb aquesta excursió arriben a la seva fi les aventures de TSOW per terres noruegues.

Per fer la tornada fins a Oslo menys dura, opto per allotjar-me a Lillehammer, que està just a la meitat de camí fins l’aeroport. És una ciutat famosa, Lillehammer, per ser una de les seus dels Jocs Olímpics d’Hivern de l’any 1994 si bé no presenta cap interès turístic més enllà de que és una bona aturada estratègica.

Avui és dia de partit i d’aquells partits que fan història. I és que es disputa la primera semifinal de la Copa del Món entre Espanya i França. Tinc mala sort amb la connexió a internet i la cobertura. Estrany per ser Noruega. I veig el partit amb moltes interrupcions i talls de senyals. Una llàstima. Són partits que es veuen amb poca freqüència, amb jugadors de molta qualitat al camp, però avui l’atzar no m’ha acompanyat, i sí, en canvi, a Espanya, que passa per sobre de la totpoderosa França. Au revoir, bleus.

M’alço. Avui tampoc hi ha aventures turístiques a compartir, ja que al llarg del matí he de treballar i faig un intensiu al càmping en el que m’he allotjat fins a les 15:00. A partir d’aquí, dinar, rentar i carregar la bateria del cotxe i anar desfent camí fins a l’aeroport.

Em sento molt feliç de l’aventura que he completat aquests dies. Si bé he viatjat sol, sento que, paradoxalment, he estat acompanyat del món. I és que en tot moment del viatge, quan ho he necessitat, algú ha fet aparició per compartir el moment. Gràcies Noruega per un nou capítol de TSOW, aquest amb un marcat estil viking.