ᐅ Cim nº24: Slieve Donard (Irlanda del Nord)

CIMS

CIM Nº 24: SLIEVE DONARD (IRLANDA DEL NORD)

IRLANDA DEL NORD

SLIEVE DONARD

16/05/2025

ALTITUD

850 m

MARIA FUSTÉ I ANDREU LÓPEZ

NIVELL DIFICULTAT

BAIX

CRÒNICA

Encara no fa un mes que l’equip de TSOW conduïa pel carril esquerre mentre descobria la República de Xipre, que tornem a aterrar en territori britànic i és que després dels viatges a Xipre (2025), Malta (2024), Gal·les (2023) i Escòcia (2018) hem més que opositat per ser mereixedors de la “Excel·lentíssima Ordre de l’Imperi Britànic”.

L’avió surt de Reus rumb Belfast amb l’aerolínia “low-cost” Jet2 i amb la incorporació de la Maria Fusté al projecte ja que mai havia format part de l’expedició de TSOW. Sembla que és una sortida amb novetats i primeres vegades ja que no havíem volat mai des de Reus ni amb Jet2, aerolínia de baix cost amb seu a Leeds.

Mentre esperem el LS304 de les 11:50 rumb Belfast em donen una mala notícia. La mort d’una persona jove i que en el temps que vam compartir i coincidir, vaig poder descobrir-hi un gran professional i per sobre de tot una gran persona. És una gran pèrdua i estic en “shock” una bona estona assimilant i digerint la fatal notícia.

La Maria Fusté és una persona que fa millors els equips i en el trajecte de gairebé 3 hores fins a Belfast podem gaudir a 10.000 metres d’alçada d’un deliciós “Poke-Bowl” que en el meu cas és de pollastre, api i porta una deliciosa salsa de soja. El vol passa ràpid entre el dinar i el passeig pel Nil (estic immers en la lectura de “Muerte en el Nilo” de la brillant i genial Agatha Christie, la reina del crim). L’aterratge a Belfast, el situo en el TOP-3 de pitjors aterratges en els que he pres part en la meva vida si bé això és compensat, una vegada baixem de l’avió, per un sol espectacular, sense dubte més mediterrani que britànic.

Tenim un programa turístic molt complet i que hem organitzat i preparat molt bé amb la Maria, fent un excel·lent treball en equip. Ràpidament ens dirigim a les oficines d’Europcar, el nostre Volkswagen VW Golf Hat ens espera. És el cotxe més intel·ligent i amb més sensors i tecnologia incorporada que mai he conduït així que serà un gran aliat en la nostra aventura.

El nostre apartament es situa en una ubicació privilegiada. Ens trobem allotjats al Titanic Quarter i les finestres ens ofereixen unes fantàstiques vistes del riu Lagan i els seus darrers quilòmetres fins la desembocadura. Escollim el riu Lagan per fer els primers passos a Irlanda del Nord i gaudim d’un bonic passeig paral·lel a ell fins arribar al jardí botànic que respira un ambient de molta activitat. Es nota que els belfastencs no estan acostumats a dies de sol sense núvols com aquest i per la quantitat de persones al parc sembla que s’ha decretat el dia, com a Dia Nacional (partits de futbol, jocs de criquet, salts de corda, frisbee, migdiades…el repertori és ampli).

Després d’un passeig molt agradable pel jardí botànic, la Maria qui podria ser perfectament guia turística, ens condueix pels principals monuments del conjunt històric del centre. Gaudim d’una ciutat que per les construccions i edificis que presenta, compagina molt bé el passat amb el futur i s’alternen edificis amb dissenys avantguardistes amb d’altres més clàssics i amb les típiques façanes de paret de maons. Parlant de zones avantguardistes i barris renovats, no us podeu perdre el Titanic Quarter i fer-hi un generós passeig fins al Museu del Titanic. Com a curiositat, Belfast compta amb una de les drassanes més grans del món i en la que entre els anys 1909 i 1912 es va construir el vaixell Titanic. La història que segueix després, malauradament en som coneixedors tots.

Són les 19:30 i és tard, tard pels nord irlandesos pel que fa a horari de sopar així que tornem al centre i busquem un lloc que ens sembla correcte. No ens encantem massa amb el sopar ja que a les 20:30 tenim més que un derbi per viure com a espectadors. Espanyol i Barça s’enfronten a Cornellà el Prat i si el Barça surt victoriós, assolirà el seu campionat de lliga nº 28 i rubricarà una temporada fantàstica i en la que, a l’agost del 2024 semblava impensable assolir tal resultat.

Després d’intentar-ho fins a 3 o 4 diferents bars d’esports ens rendim. Els britànics prefereixen beure que veure i no trobem enlloc cap pantalla amb el fons verd així que decidim retirar-nos a l’apartament. Demà ens espera un intens i carregat dia de turisme en el que destaquen l’ascensió al Slieve Donard així com la Ruta de la Costa tot fent diferents parades en els castells així com platges d’arena que es succeeixen al llarg de les més de 120 milles que presenta la carretera.

El despertador sona ben aviat i esmorzem el pa amb formatge que ens vàrem comprar ahir al supermercat. Sortim a les 8:30 direcció les Mourne Mountains (regió en la que s’inspiren les cròniques de Nàrnia) on es troba l’Slieve Donard que amb els seus 850 metres és la màxima elevació d’Irlanda del Nord.

Comencem a caminar als voltants de les 10:00 amb un dia totalment assolellat i sense la presència de cap núvol amenaçador a l’horitzó, fet aquest, totalment anòmal i sorprenent per tractar-se de les “illes”.

La ruta arranca pràcticament a nivell de mar i si bé anem paral·lels a ell, resulta decebedor completar els 3 – 4 primers quilòmetres de la ruta per la carretera i amb un trànsit constant de vehicles. Amb molta cautela anem progressant i intentem apartar-nos el màxim possible de la calçada.

Completat el peatge inicial per carretera, ens espera a mà dreta una porta de fusta oberta que ens dona la benvinguda a les Muntanyes de Mourne juntament amb un bonic riu que transcorre paral·lel al nostre sender. El sender i el riu progressen de la mà durant 3 quilòmetres fins arribar al coll que es troba situat a uns 450 metres i suposa haver completat la meitat del desnivell positiu acumulat a completar en el dia de 850 metres. El coll, a més a més de suposar el punt on s’assoleix la meitat de l’ascensió, presenta una curiosa alteració del paisatge en forma d’un espectacular mur construït amb pedra i de 30 quilòmetres que tenia per finalitat evitar que el bestiar accedís a la zona de l’embassament i pogués contaminar l’aigua.

Això de fer les coses totalment al revés del món que tenen els britànics, se’ns enganxa i ignorem el sender que condueix i progressa fins dalt del cim i decidim caminar per sobre de la paret de pedres. En aquest món que vivim, si no et diferencies de la resta, no ets ningú.

Ens ho passem molt bé avançant per la paret de pedra i és que no cada dia un pot caminar per sobre d’una paret de pedra de gairebé 2 metres d’alçada. Sense adonar-nos-en assolim els 850 metres de l’Slieve Donard que ens regala unes vistes 360 espectaculars i que ens permet inclús divisar les Illes Man a l’horitzó. És el segon sostre mundial de la Maria i primer dins el projecte TSOW i la felicito. No està acostumada a fer 850 metres positius amb regularitat i la veritat és que ho ha fet molt bé, amb una gran voluntat i actitud davant el repte que tenien al davant. Immortalitzem el moment amb la bandera de TSOW que és universal i no hi entén de barreres i confrontacions, ni de diferències polítiques ja que el seu propòsit és unir el món a través dels seus sostres mundials.

La ruta és circular i no repeteix camí si bé després del cim, la “muralla nordirlandesa” continua, si bé aquesta vegada, més civilitzadament, caminem pel sender paral·lel a ella i fins arribar a un altre coll. Des d’aquest coll, ja es divisa el mar així que sobre les 15:30 completem una bonica excursió de 13,5 quilòmetres i un desnivell positiu de 879 metres.

Els 13,5 quilòmetres i 879 metres de desnivell positiu, ens exoneren de seguir fer treballant les nostres cames en el que resta de dia i li cedim el relleu al nostre vehicle. La finalitat de la tarda és merament contemplativa i tindrà per objectiu gaudir de la “Carretera de la Costa” i els seus ben conservats castells, aturar-nos en platges d’arena i posar les cames a l’aigua, gaudir de la posta de sol… fins arribar a Ballycastle, localitat costera molt bonica i que serà el nostre “sostre” en aquesta segona nit.

Dia 3. Estem ja a l’equador d’aquesta curta però intensa escapada de 4 dies per Irlanda del Nord. El programa d’avui també presenta una important concentració d’activitat així que esmorzem a l’habitació i sortim sobre les 8:30 direcció la “Giant’s Causeway” (la Calçada del Gegant). Es tracta d’un conjunt d’unes 40.000 columnes basàltiques entrellaçades, resultat d’una erupció volcànica ocorreguda fa uns 60 milions d’anys. Les columnes més altes tenen 12 metres i l’any 1986 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

És un dels punts més turístics del país que juntament amb el fet de ser dissabte, fa que ens trobem una gran concentració de gent en els punts on les columnes es troben més manifestes. No obstant, i a mesura que ens anem allunyant podem gaudir d’una tranquil·la ruta a través dels brutals i accidentats penya-segats que defineixen el litoral nord-irlandès.

La parada que succeeix a la Giant’s Causeway és Derry. Arriba aquí el moment de parlar una mica d’història relacionada amb aquesta ciutat. Entre el 12 i 14 d’agost de 1969 va tenir lloc la “Batalla de Bogside”, uns aldarulls que es varen produir en el barri de Bogside de Derry, entre residents del barri catòlic i la policia (la Royal Ulster Constabulary, RUC). Aquests fets van donar lloc a una sèrie de desordres socials que varen culminar amb la creació d’una àrea autoproclamada autònoma (el “Free Derry”), que van romandre sota domini dels nacionalistes irlandesos fins l’any 1972. El 30 de gener de 1972, en l’anomenat “Bloody Sunday”, 13 homes i nens, no armats, varen ser assassinats a la ciutat a causa dels trets de la força paracaigudista britànica després d’una manifestació en favor dels Drets Civils pels catòlics d’Irlanda del Nord en els barris del Bogside.

Així que passem la tarda del dissabte recorrent la història de Derry, una ciutat que amb els seus murals i recordatoris ens porten al present un fets que no es troben tant allunyats en el temps. I mentre caminem aleatòriament pel casc antic de Derry ens sorprèn una important i multitudinària discussió amb algun que altre cop de puny, entre personal de seguretat i persones que presenten una major concentració d’alcohol que de sang a les venes. I és que no es pot concebre Irlanda del Nord sense la cervesa al igual que no es pot concebre la cervesa sense Irlanda del Nord. Nosaltres sopem i ens anem a dormir no fos cas que ens toqués el rebre i paguessin justos per pecadors.

És diumenge i ens aixequem “ben d’hora, ben d’hora”. Encabim al programa una vista a “The Dark Hedges” un dels racons més màgics i de “fades” d’Irlanda del Nord. És una intricada avinguda de faigs enormes que va ser escollida com a escenari de “Joc de Trons”. En els darrers 300 anys, els faigs que adornen ambdós costats de la carretera, s’han corbat cap a dins d’una forma quasi surrealista, entrellaçant-se uns amb els altres per crear un túnel arquejat natural, on es creen meravellosos jocs de llums i ombres entre les branques.

A les 14:00 hem de ser a les oficines d’Europcar per tornar el vehicle així que ens queden poques hores a Irlanda del Nord i les aprofitem per fer algunes compres de “souvenirs” al centre de Belfast. Ens acomiadem d’Irlanda del Nord i diem un fins aviat a TSOW en que la següent parada serà en poc més d’un mes. Thank you NIR. T’esperem Armènia.