ᐅ Cim Nº 26 Gerlachovský štít (Eslovàquia)

CIMS

CIM Nº 26: Gerlachovský štít (Eslovàquia)

Eslovàquia

Gerlachovský štít

10/08/2025

ALTITUD

2.655 m

ÁLEX QUIROGA I JORDI GIRONA

NIVELL DIFICULTAT

ALT

CRÒNICA

L’avió rumb a l’aeroport de Milà – Malpensa surt a una hora poca amiga (les 7.55 del matí) així que per no començar el viatge amb mal peu i torturat per la falta de descans, opto per allotjar-me en un hotel proper a l’aeroport del Prat. A les 5:15 de la matinada, molt puntualment, em passa a buscar el taxi que he reservat ia les 5:35 ja sóc a la terminal B del Prat on en poc més de 2 hores volarem rumb a Itàlia amb Jordi Girona encara que també m’hi referiré, d’ara endavant, com a “xec”. Xec no és cap xec bancari ni fa referència al fet que Jordi Girona sigui originari de la República Txeca, xec és un terme usat en terres tarragonines que es conserva per apel·lar a algú proper i s’utilitza en contextos col·loquials.

Jordi Girona, de les terres tarragonines i de la Selva del Camp ell fins a la medul·la (que no us confongui el cognom), arriba puntualment a les 5:40 a la terminal B. Anem a buscar els taulells d’Easyjet per facturar l’equipatge, el següent tràmit que és passar pels controls de seguretat també avança amb embarcament. El vol fins a Milà-Malpensa dura una mica menys de 2 hores que les aprofitem per descansar una mica ja que tots dos, més ell, presentem dèficit d’hores de descans.

A Milà – Malpensa aterrem a la terminal 4 si bé hem d’agafar un autobús que ens faci la transició fins a la terminal 5 on haurem de repetir les seqüències fetes unes hores abans a l’aeroport de Barcelona. Anem als taulells de Ryanair a facturar l’equipatge, validem bitllet i passem controls de seguretat i mentre esperem l’avió rumb a Bratislava (Eslovàquia) fem algunes mossegades en unes delicioses pizzes i és que a l’art de la pasta els italians són els autèntics reis.

L’avió Milà – Bratislava és similar al primer pel que fa a durada del trajecte i no arriba a les 2 hores, que aprofito per llegir. En aquest viatge m’he portat i m’acompanyaran un parell de llibres: “Set anys al Tibet” (una aventura brutal de 2 presoners de guerra que recorren 2.500 quilòmetres fins a arribar a Lahsa, la capital del Tibet i establir relacions amb el mateix Dalai Lama) així com la novel·la de no ficció de Cristina Martin Jiménez “ les persones més poderoses i influents del planeta i als seus peculiars i particulars (modus – operandi).

L’aeroport de Bratislava, perquè és aquesta capital del país, és molt petit i ja ens dóna una pista sobre la reduïda pressió turística que rep Eslovàquia. Una de les meves angoixes més grans quan inicio un viatge és que no arribi l’equipatge (ja que aquest és molt costós alhora que ja he tingut més d’una mala experiència en algun país) si bé la fortuna em somriu i la meva és de les primeres a aparèixer per la cinta.

Xec serà el boss del cotxe. Així ho volia ell, ia mi, que conduir em desagrada més que m’agrada, em sembla fantàstic i no oposo cap mena de resistència. Els tràmits amb Europcar (companyia de lloguer de cotxes amb què últimament solc operar) són ràpids i sense excessiva demora, posem rumb a l’Ibis Centrum (el nostre hotel situat al centre de Bratislava).

Tot seguit d’instal·lar-nos i descansar una estona, sortim a estirar les cames fins al centre de la ciutat que, si bé no és gaire extens, presenta molt d’encant. Nosaltres allarguem el passeig fins als voltants del Danubi i cap a les 19:00 marxem a un restaurant local a descobrir la gastronomia autòctona.

Tenim l’estómac ple i encara no és tard, així que prendrem una beguda i planificarem el programa dels propers dies en què l’endemà serà un dia de transició en què ens esperen 4 hores de conducció fins als Tatras, aquest brutal massís que serà la nostra “casa” en els propers dies. L’aterratge als Tatras començarà amb l’etapa reina ja que el diumenge ens esperarà Kuba, el nostre guia local polonès, per conduir-nos fins al sostre del país Gerlachovský štít i en endavant, Gerla per fer-nos la vida a tots més senzilla. La cervesa de Jordi i la meva Coca-Cola ens donen prou temps per acabar de coordinar aspectes relatius al material, a la ruta a seguir i al guia de muntanya. No és gaire tard, però fa hores que els nostres ulls estan oberts pel que és hora de baixar finestres.

Creuar Eslovàquia ens porta unes 4 hores si bé ens ho prenem amb calma fent un parell de parades, sent la segona la més llarga mentre la fem coincidir amb el dinar. El menjar és un plat típic eslovac que no és per fer coets i prova d’això és que deixo més de mitja ració al plat. La mitja hora entre el restaurant i el nostre apartament a Lopusna Dolina ens ofereix una prèvia dels Tatras, aquesta serralada de la que els propers dies no ens separarem.

Lopusna Dolina és una zona amb pistes d’esquí i, de fet, des del nostre apartament, a uns pocs metres surten remuntadors cap a pistes. L’apartament, personalment, em decep una miqueta amb dos llits de reduïdes dimensions si bé presenta com a aspecte positiu, la seva excel·lent ubicació: propera als Tatras i al mig de la natura. Natura que aprofitarem amb Jordi per separar-nos per uns instants i gaudir cadascun de les seves respectives aficions: “xec” de l’ornitologia i en el meu cas de “trail running”. Tinc les cames que em demanen activitat després del dia d’ahir d’avió i el d’avui de cotxe així que completo una ruta de 1,5 hores pels senders dels voltants de l’apartament.

Sopem aviat perquè els eslovacs van abans que nosaltres i també perquè demà el despertador sonarà a les 4.45 ja que l’hora de trobada amb el guia polonès Kuba és a les 5.30 de la matinada.

Són les 4:45 de la matinada i en poc més de 15 minuts dinem una mica i tanquem les motxilles que el dia anterior ja havíem deixat pràcticament preparades íntegrament. Hi arnès i casc no falten i és que l’ascensió al Gerla presenta passos de nivell 4 que fan necessària i obligatòria la contractació d’un guia de muntanya certificat. L’any passat, just després de les ascensions a Mont Blanc i Monte Rosa amb el gran Óscar Cadiach de guia, vaig plantejar a Jordi Girona el doblet Gerla + Rysy (sostre polonès) i de seguida va respondre proactivament a la trucada amb una organització i planificació del viatge que va ser molt rodada.

A les 5:30 ens reunim puntuals al lloc indicat per Kuba que ens espera amb una delegació de polonesos que també faran el cim amb altres guies i cordades (en futures cròniques ja parlarem de la relació i connexió dels polonesos amb la muntanya que és molt intensa i és que, bona part dels millors alpinistes de la història són originaris). Omplim la furgoneta de 9 places que completarà un trajecte a la carretera d’uns 30 minuts fins a Sliezky Dom, lloc d’allotjament que a 1.670 metres és el punt d’inici de la ruta.

Abans de posar-nos en marxa em criden l’atenció els peus del nostre guia, per ser precisos concretament em criden l’atenció els dits dels peus que no té i m’explica que els va perdre al Karakórum (serralada de l’Himàlaia que fa frontera entre el Pakistan, l’Índia i la Xina) i famosa per allotjar-hi el2. En aquesta ascensió, juntament amb els seus companys d’expedició, va haver de romandre diversos dies atrapat a 7.000 metres d’alçada i, si escau, va patir diverses congelacions que malauradament en resultar tan severes, no es va poder fer res per salvar els dits dels peus. Un gran handicap per a algú que viu de la muntanya, encara que sembla que per tot el que explica que fa al seu dia a dia laboral, s’ha sobreposat amb escreix a aquesta adversitat.

La ruta clàssica comença amb molt de pendent i en poc més d’1 hora completem un desnivell positiu de 500 metres que ens porten fins a una alçada de 2.200 metres, a l’inici de la paret que haurem de salvar encordats. Tinc menys experiència que xec en cordades (ell recentment ha estat al Matterhorn / Cervino) així que la meva posició a la cordada serà al mig, darrere de Kuba i davant de Jordi.

Kuba demostra un coneixement absolut del terreny. De fet, el dia previ també va pujar el “Gerla” amb el que el té ben fresc. Aquest coneixement del Kuba repercuteix positivament en nosaltres mentre ens dóna una confiança absoluta que fa que gaudim moltíssim en la nostra progressió fins al cim. Sembla que, per fi, en el passat queden les males experiències amb guies i torno a gaudir de la muntanya.

Tot i que l’activitat que duem a terme presenta els seus riscos i perills, la bona “praxi” professional de Kuba els minimitza (ens indica la traça exacta on hem de posar mans i peus als punts crítics) i realment ho passem molt bé amb el recorregut. Un recorregut molt dinàmic que guanya altura, perd altura, en què s’enfilem i destrepem…

Els 2.655 metres arriben més aviat del que s’esperava. Hem agafat un bon ritme i la cordada ha fluït meravellosament bé fins al cim eslovac. Amb ”xec” hem anat agafant experiència com a “equip encordat” i avui ens han resultat de gran utilitat les hores compartides junts l’any passat als Alps (ascensions al Mont Blanc i Monte Rosa). Les memòries a la cordada ens serveixen per comunicar-nos molt millor (amb paraules i també sense paraules) i saber el que necessita cadascú i en cada moment.

Des de dalt gaudim d´unes vistes de privilegi de la serralada dels Tatras alhora que divisem propers i imminents objectius: el Rysy polonès. El paisatge d´un verd intens és únic i un regal pels nostres ulls així que ens prenem el nostre temps gaudint d´aquest espectacle visual.

La baixa tècnica i exposada serveix per completar una fantàstica jornada de muntanya en què ens hem divertit molt alhora que ens ha exigit mantenir una concentració alta durant les hores en què hem estat encordats.

La furgoneta “polonesa” ens espera i durant el trajecte de tornada compartim l’alegria de l’èxit de l’ascens del sostre eslovac, així com els expliquem el nostre projecte de sostres mundials. Projecte que precisament presenta com a parada propera i imminent, l’elevació màxima del seu país: el Rysy amb els seus 2.499 metres. Però això serà un altre dia, l’aventura eslovaca conclou aquí i amb un èxit rotund i absolut: “Top Summit” número 26 al sarró.