ᐅ Cim nº28 y nº29: Golem Korab (Albània i Macedònia del Nord)

CIMS

CIM Nº 28 i Nº 29: GOLEM KORAB

Albània i Macedònia del Nord

GOLEM KORAB

25/09/2025

ALTITUD

2.764 m

Nil López, Albert López, Miquel López i Andreu López

NIVELL DIFICULTAT

MITJÀ

CRÒNICA

L’any passat 2024 el viatge a la República Txeca que va suposar la cimera número 18 del projecte, Snezka (1.603 metres), va tenir una especial càrrega simbòlica per a mi atès que va suposar l’entrada i debut en el projecte dels meus 3 nebots. No els va desagradar del tot la cosa als joves així que vam plantejar donar continuïtat al tema i la deliberació ens va posar rumb a Albània.

Albània és un país situat al sud-est d’Europa amb una població propera als 3 milions de persones que presenta per capital Tirana amb uns 800.000 habitants. Es troba al Mar Adriàtic i Jònic dins del Mar Mediterrani i comparteix fronteres terrestres amb Montenegro al nord-oest, amb Kosovo al nord-est, Macedònia del Nord a l’est, Grècia al sud i un límit marítim amb Grècia, Montenegro i Itàlia a l’oest. Després de la Segona Guerra mundial, Albània es va alinear amb el bloc comunista i des del gener del 1946 fins al 1992 va ser un Estat socialista (República Popular Socialista d’Albània). Des de l’any 1992 fins a l’actualitat, a Albània impera una República parlamentària democràtica representativa.

Situats a grans trets, tant a nivell geogràfic com històric, sobre la nostra casa d’acollida els propers dies, anem al “lio” que se’ns escapa l’avió. Us presento a l’equip L:

Nil López Codina: el “germà gran”. Últimament m’ha parlat de snorkel, d’apnea, de busseig i de terminologia marítima ben diversa que no té res a veure amb l’activitat d’ascendir cap amunt que és en allò que consisteix la muntanya i el senderisme. Però vaja… és el més responsable dels 3 així que hi confiarem plenament. Posant-nos més seriosos, l’autèntic “boss” del viatge que ha diligentment organitzat tota la logística d’hotels, cotxes, programa turístic entre d’altres i ha pogut donar un descans al seu oncle que, casualment, coincideix amb qui escriu aquestes línies.

Albert López Codina: “in the middle”. Nòmada digital, rupturista, emprenedor, atrevit, diferent… un “salmó” que dic jo i amb una potent aura de transformació i canvi que l’envolta. Si el “germà gran”, a partir d’ara Nil, s’ha implicat 100 en el viatge, ell per equilibrar s’ha implicat 0. Fa setmanes que no trepitja una muntanya a causa d’un problema al genoll, però per no discriminar entre nebots, també hi confio plenament.

Miquel López Codina: “el benjamí”. Té més perill que la dinamita i amb això, tot està dit. Color vermell. Persona curiosa, atenta, exploradora…un superdotat del càlcul, amb una rapidesa i agilitat pels números brutals. Com a bona esponja que és, prenent sempre nota dels seus dos germans, del seu oncle i de tot allò que l’envolta, per al dia de demà trobar el seu propi sender. En les últimes setmanes, ves quina casualitat, tampoc no ha trepitjat una muntanya per allò que diuen que no n’hi ha 2 sense 3. He tingut ocasió de compartir muntanya amb ell en un parell d’ocasions i té molt bona condició si bé li falta el més import: la motivació. Li agrada la muntanya únicament com a pràctica ocasional.

Andreu López Castellano: l’oncle, l’impulsor del projecte. Per a més informació del personatge consulteu la secció “Expedició” de la web topsummitsoftheworld.com.

Passo amb el meu vehicle a buscar l’Albert i el Miquel pel seu domicili i sortim des del nostre poble d’origen Sant Martí de Tous posant rumb a l’aparcament d’AENA a la T1. Des de la T1 agafem un bus amb connexió a la T2 on ens espera el Nil qui ja ha facturat el seu equipatge als taulells de Wizz Air. Passem els controls de seguretat de l’aeroport amb certa celeritat atès que volem tard (a les 22.30) i hi ha poca afluència de persones. Atès que tenim unes 2 hores de marge fins a la partida del vol, posem una mica de menjar a l’estómac. Finalment sortim amb retard d’una hora, a les 11:30, pel fet que les tempestes han demorat els vols.

Cap a les 2:00 de la matinada posem els peus al territori albanès. Els diferents tràmits per completar: recollida de l’equipatge facturat per Nil, compra de targetes eSIM per als mòbils atès que a Albània el servei de “roaming” no és gratuït (Albània no forma part de la Unió Europea si bé va iniciar negociacions l’any 2022 per al seu ingrés l’any 2029), canvi d’euros a la moneda local “lek”, recollida del vehicle Ford Kuga a les oficines d’Europcar, desplaçament i check-in a l’hotel… ens demoren l’hora de tancar les persianes fins a les 4:00 de la matinada. L’agenda turística de demà no està carregada amb excés així que som generosos amb l’hora de reunió al “hall” de l’hotel: les 11:00 del matí.

Let’s play the game! Comencem el nostre periple albanès descobrint la capital Tirana que sincerament amb 2 – 3 hores que se li dediquin resulta més que suficient. El 60% del país és musulmà així que són punts d’interès de la capital visitar algunes mesquites, el mercat central, així com algun edifici de l’època socialista i poca més tela per tallar.

Atès que el dia de demà presenta un dia carregat amb l’ascensió a la muntanya Korab, decidim no allargar el nostre pas per Tirana i posem rumb a la localitat de Radomire de la que ens separen unes 3 hores per carretera. El conductor és en Nil, cosa que em sembla fantàstic i és que no m’he amagat en altres cròniques, del fet que no m’apassionen els volants. Així que faig un pas al costat i em poso el casc de “Luís Moya”.

Arribem relativament aviat a la localitat de Radomire, cap a les 18:30. En les 3 hores de conducció fins a ella, descobrim que la conducció albanesa és una barreja entre agressiva, caòtica i egoista així que com diu el “presi” haurem de “estar al lloro”.

Nil ha fet una elecció molt bona amb l’allotjament de Radomire (de fet, amb tots els del viatge ho farà) ja que situat als peus de la muntanya, d’ell parteix el sender 9 fins a la muntanya Korab. Les instal·lacions estan molt bé, amb llits molt confortables i el tracte del personal de l’allotjament exquisit i molt generós. Demà el despertador sonarà aviat, concretament a les 6:30, així que cap a les 22:00 retirem a les habitacions. En el meu cas, no me’n vaig a dormir atès que estic immers en l’apassionant relat de Sergi Unanue “El sender dels núvols” – 1.700 quilòmetres a peu pel Gran Camí de l’Himàlaia. Sergi és un periodista que va deixar la feina a Betevé per viure una vida nòmada i en aquesta aventura de 99 dies, creua a peu, d’est a oest, la gran serralada de l’Himàlaia. El seu sender transcorre pel Nepal, país que ostenta el major nombre de vuitmils amb un total de 8: Kanchenjunga, Makalu, Lhotse, Everest, Cho Oyu, Manaslu, Annapurna, així com Dhaulagiri.

Són les 6:30 i sembla que Espanya no és l’únic país amb “apagades”. No hi ha llum en tot l’allotjament, així com tampoc al llogaret, si bé la llum natural comença a ser suficient per discriminar quins aliments ingerim i quins no. El responsable de l’hotel, molt amable, ens permet preparar-nos un pícnic amb el que tenim d’esmorzar així que agafem llesques de pa, les inundem de Nutella i a córrer… corregeixo, en el nostre cas, a caminar.

Sortim a les 7:00 de Radomire i per davant ens esperen 21 quilòmetres amb més de 1.500 metres de desnivell positiu. L’ascens transcorrerà pel sender 9 que avança per territori albanès salvant una distància de 9 quilòmetres fins al cim. I el descens figura en interrogant resultant les opcions en deliberació:

ruta lineal i tornar pel mateix sender de l’anada o bé,
ruta circular i tornada pel sender 9.1. que progressa pel vessant de Macedònia del Nord i si bé presenta una distància més gran amb un total de 13 quilòmetres el seu pendent és més suau.

Sempre havia llegit que la taxa d’abandonament més gran a les curses de muntanya de llarga distància es produeix a la franja dels 20 als 29 anys per sobreestimar aquests les seves possibilitats i no economitzar les seves forces. En Miquel i l’Albert en donen fe i comencen com a bòlids pels senders albanesos que ja d’inici presenten unes pendents significatives i el Nil, juntament amb l’escriptor d’aquestes línies, es queden més endarrerits. L’experiència a la muntanya, sentit comú i el fet que a la muntanya hem de funcionar tots 4 com una unitat amb una mateixa finalitat, em fa recomanar-los que minorin la velocitat i que no s’allunyin excessivament dels membres que tanquen el grup.

El paisatge no presenta arbres, però presenta bonics prats tenyits de verd que queden captats des de les altures pel dron de l’Albert. En la nostra progressió fins al cim, fem una primera pausa a la cota de 1.750 metres que suposa 1/3 del desnivell positiu a completar i hi conversem amb un grup, bastant gran en nombre, d’israelians que estan completant un trekking de diversos dies per les serralades albaneses (entre tantes muntanyes internacionals, tinc una mica oblidades les travesses de muntanya figurant molt presents diverses com el Pacific Crest Trail que creua les Muntanyes Rocallosses, el Tour del Mont Blanc i perquè no, el Gran Camí de l’Himàlaia).

Reprenem la marxa ja que per a les 14:00 donen pluja i comencen a aproximar-se núvols amenaçadors des del fons de la vall. El sender va guanyant altitud de forma progressiva, sense grans pendents, així com sense cap dificultat ni passos tècnics o amb cap risc. El proper objectiu i que tindrà premi en forma d’entrepà de Nutella el fixem a la cota de 2.200 metres (2/3 del desnivell positiu de la pujada) i aquest punt arriba sense excessiva demora atès que el ritme del grup és bo. Des d’allà, la cota 2.200 metres, ja tenim la jugada clara: la nostra ruta/sender dibuixa com una forma d’U en què primer hem d’assolir un coll i des d’allà, seguidament, transitar paral·lels per on venim si bé a una altitud més alta de cota.

Les vistes des del coll són espectaculars i els nostres ulls no saben on mirar. La vall que s’obre a les nostres esquenes amb els núvols empenyent cap amunt és espectacular, a l’altra banda del coll s’observa territori de titularitat de Macedònia del Nord mentre que, a la nostra esquerra, a només uns 250 metres de cota superior, s’albira el cim de la muntanya Korab i sostre nacional compartit entre Albània i Macedònia del Nord.

El genoll d’Albert comença a protestar. El desnivell positiu per completar el dia és considerable i probablement tingui un problema que no permeti dur a terme activitats intenses per al cos com les d’avui sense veure compromesa la seva salut. Queda poc i farà cim si bé s’haurà de mirar bé amb proves que és el que té exactament en aquest genoll.

La part final de l’ascensió és molt bonica amb un corriol recte i directe al cim amb vistes a l’esquerra d’Albània i amb núvols amenaçadors, així com amb vistes a la nostra dreta de Macedònia del Nord i sense núvols amenaçadors i que ens donen una pista clara per on és millor fer el descens. Però el descens és futur i la vida es viu a l’aquí i l’ara, al present. El panell metàl·lic en forma de triangle isòsceles que indica que estem a la muntanya Korab i a 2.764 metres d’alçada es troba davant nostre. Escrita en ell una frase d’Ed Viesturs que em vibra amb força i és d’aquelles a tenir presents per a tota una vida, per a tota una trajectòria de muntanyenc: “Getting to the top is optionary. Getting down is mandatory”.

La part de sender per la qual hem pujat segueix considerablement ennuvolada i baixar per l’altra vessant, ens permetrà descobrir nous paisatges. Els joves, si bé poc amants del treball extra, em “compren” els arguments i descendim pel sender 9.1 que inicialment transcorre per Macedònia del Nord. Els 13 quilòmetres de descens es fan una mica llargs ja que després d’arribar a Radomire a les 16.00, ens hauran sortit uns 21 quilòmetres i 3.000 metres de desnivell acumulat que per a algú no acostumat a la muntanya suposa una càrrega significativa. L’equip L ha respost a la perfecció i esperem que el peatge a pagar, sobretot per part del genoll d’Albert, no sigui alt.

El planning sense motor a finalitzat per avui si bé el planning amb motor no ha finalitzat i Nil encara haurà de conduir unes 4 hores fins a la ciutat de Berat. Berat declarat, l’any 2008 per la UNESCO, Patrimoni Mundial de la Humanitat, és una parada obligatòria que no us podeu perdre en el vostre pas per Albània. Durant el règim comunista coneguda com “la ciutat de les mil finestres” o com “la ciutat museu”, és especialment bella durant la nit fent una passejada pels 2 vessants del riu mentre es gaudeix de la il·luminació dels seus diferents edificis.

Un altre ”STOP” que us heu de marcar és Permet, famosa per les seves aigües braves i el canó pel qual transcorre el riu Vjosa. Grans onades, forts corrents, passos estrets i aigües cristal·lines de què gaudir fent ràfting durant 2 hores per un recorregut d’aproximadament 9 quilòmetres va ser la nostra elecció.

Canviem l’aigua dolça de Permet per l’aigua salada de Sarande. Sarande és un centre turístic de la Ribera albanesa, la localitat està en una badia en forma de ferradura, vorejada de platges i un passeig marítim. A Sarande podreu trobar opcions d’allotjament, lleure i menjar amb una relació qualitat – preu molt favorables si bé per a platges és recomanable desviar-se a localitats que es troben a uns 30 minuts amb cotxe com Ksamil amb les seves precioses platges de sorra fina.

Tanquem el viatge coneixent l’Albània nocturna, els locals, la gent i la beguda local: el raki. No va entrar aquesta última molt bé al meu cos ja que em va donar un retorn a la pàtria del que és millor que us expliqui allò equivalent a res.

Molt content amb aquest segon capítol Top Summits escrit amb lletra “familiar” que ens ha permès descobrir Albània i assolir el cim de la muntanya Korab, aquest cim 2 en 1. La història de viatges i cims arreu del món segueix acumulant pàgines i capítols, tants com 29 sostres mundials si bé per sobre de tot, acumulant històries compartides energètica amb persones de naturalesa molt diversa, si bé totes compartint una proximitat energètica vers la meva persona.