ᐅ Cim Nº 25 Aragats (Armènia) | Top Summits of the World

CIMS

CIM Nº 25: ARAGATS NORTH (ARMÈNIA)

ARMÈNIA

ARAGATS NORTH

25/06/2025

ALTITUD

4.090 m

VICENTE DE LA ROSA I ANDREU LÓPEZ

NIVELL DIFICULTAT

MITJÀ

CRÒNICA

Arribo a l’aeroport del Prat per agafar el vol Barcelona – Roma que surt a les 22:00 hores i em deixa a la capital italiana a les 00:00. La connexió aèria és horrorosa i el vol destí Erevan no surt fins les 6:00 del matí així que tinc unes 3 – 4 hores de “descans” pels “còmodes” terres de l’aeroport de Roma – Fimicino.

El vol Roma – Erevan suposa unes 4 hores de durada que juntament amb les 2 hores de diferència horària amb Espanya impliquen arribar a les 12:00 (hora local d’Armènia). Armènia és un país amb prop més de 3 milions d’habitants dels quals 1.100.000 es concentren a la capital. País independent des de l’any ’91 després de la dissolució de la Unió Soviètica, de qui formaria part des de l’any 1936 en una molt difícil convivència. I és que el segle XX ha castigat brutalment el poble armeni on roman dolorós en el record el genocidi perpetrat entre 1915 i 1923, per l’Imperi Otomà que va acabar amb la vida d’entre 1,5 i 2 milions de civils.

A la sortida de l’aeroport m’espera el meu contacte local, el Tigran. Contacto amb ell, a través de l’Orhan que va ser el meu guia en l’ascensió a l’Ararat (sostre de Turquia) i que treballa els països veïns i fronterers de Turquia (Geòrgia, Azerbaidjan, Iran així com Armènia).

A partir de la conversa amb ell, en el vehicle, m’adono de l’esperit decadent i derrotat del país i és que les successives i múltiples derrotes acumulades en els darrers temps pesen i molt. Una d’elles és la muntanya Ararat que si bé sempre s’ha considerat un dels principals símbols d’Armènia, l’any 1923 un Tractat entre Turquia i la Unió Soviètica va adjudicar aquesta terra als otomans (Armènia veu la muntanya de l’Ararat com una part històrica i legal del seu territori, i inclús l’escut d’armes conté una representació de l’estimada muntanya).

El Tigran és un emprenedor en aquesta decadència nacional armènia i ostenta varia negocis i projectes importants en forma d’allotjaments turístics així com és titular del primer i únic camp base de muntanya del país. És una persona molt intel·ligent si bé se li percep una important deixadesa en les formes així com poques ganes de tractar amb turistes tot i que són els que li donen de menjar.

No he dormit en tota la nit així que descanso un parell d’hores abans de sortir a conèixer Erevan. Sobre les 17:30 amb la calor més calmada sortim amb el Tigran a conèixer la ciutat. Em presenta la plaça de la República, el Complex “Cascada” en que queda palesa la influència soviètica en la ciutat, la Òpera d’Erevan així com la moderna “Avinguda Nord” que és el principal carrer de vianants de la ciutat i lloc amb restaurants, comerços i hotels de luxe. No allarguem molt el passeig ja que demà toca llevar-se aviat i anar rumb a Azhdahak Base Camp (3.200 metres) propietat del mateix Tigran i que ens servirà per entrenar-nos en alçada.

Tot just despertar-me, conec en persona al Vicente de la Rosa, en endavant “Vicen”, que serà el meu company en aquests dies en l’aventurà pel Caucas. Ha arribat a les 4:00 de la matinada a l’allotjament, procedent de Múrcia i prèviament havíem parlat del viatge per Whatsapp amb molt bona entesa; intueixo que serà un gran company. És matí de presentacions i el Tigran ens introdueix el Garik que serà el peó / ajudant aquests dies així com pugem al nostre vehicle (una poca discreta furgoneta color taronja estil soviètic, molt autèntica). A mig camí entre Erevan i l’Azhdahak Base Camp recollim la Chiara i el Matteo, una parella d’italians que compartiran amb nosaltres aquestes 2 dies al camp base.

Azhdahak Base Camp és un projecte jove amb només 3 anys de vida i encara poc conegut internacionalment si bé té potencial per acollir muntanyencs d’arreu del món ja que l’entorn és molt bonic alhora que presenta variades possibilitats de ruta.

Mengem alguna cosa i degut a que és tard sortim aviat cap a la excursió del dia que ens conduirà a “l’Azhdahak summit” a 3.600 metres d’alçada. És una pujada no excessivament llarga si bé força intensa i amb una forta pendent. La muntanya és un cràter i ens adrecem a la seva base en la que hi ha un preciós llac en el qual gaudim d’una agradable estona amb els companys italians i l’amic Vicen.

L’excursió haurà suposat un bon test d’altura que ens servirà i molt per l’Aragats North que presenta 4.090 metres d’alçada. No anem a dormir molt tard ja que el Vicen pràcticament no ha dormit la nit prèvia i demà tenim un nou dia de trekking per davant.

Em desperto el primer i aprofito per completar un breu passeig per l’entorn del Base Camp i estirar cames abans de l’esmorzar. L’excursió d’avui és més llarga amb uns 15 quilòmetres de llargada si bé a diferència de la d’ahir no presenta pràcticament desnivell i transitem al voltant de la cota 3.200 metres tota l’estona. L’objectiu del dia és el llac Akna, lloc de pelegrinatge dels armenis durant els caps de setmana i on presenciem múltiples barbacoes de les que molt amistosament per part dels armenis, ens conviden a prendre-hi part. Acaba la ronda de barbacoes amb 5 o 6 vasos de vi dintre del meu cos si bé afortunadament per mi, la tornada no presenta irregularitats importants en el terreny, ja que si fos així, seria clar candidat a una caiguda de campionat.

Arribem al camp base a mitja tarda i satisfets de les jornades viscudes de muntanya així com amb la gent i cultures noves que em conegut. Apurem les darreres hores a Azhdahak gaudint d’un bon sopar així com de la companyia del grup.

Després d’un parell de dies de natura i activitat de muntanya, ens espera un dia d’activitats culturals, arquitectòniques així com de caire religiós. El dia a l’Azhdahak Base Camp, comença a l’estil armeni, de manera improvisada, sense horaris i amb molta calma i parsimònia. La idea inicial era sortir sobre les 9:30 si bé deixem la muntanya sobre les 12:00 i després de desfer el tortuós camí de pedres i clots, arribem a zones habitades on deixem la Chiara i el Matteo, la companyia transalpina, que seguiran un altre perible diferent al nostre.

La bombolla en la que estàvem de desinformació i aïllament (al base camp no teníem ni WI-FI ni a Armènia i a “roaming”) acaba i malauradament prenem consciència de l’estat de salut del món i en que el diagnòstic és malalt i famolenc de cobdícia i de poder. Segueix el genocidi israelià a Palestina (recordem que el genocidi armeni per part dels turcs va acabar amb la vida de 1,5 – 2 milions de civils innocents a principis del segle XX) alhora que es combina amb atacs a Iran, frontera amb Armènia i que es troba exactament a uns 50 – 60 quilòmetres de distància del punt on ens trobem localitzats. Tot això ens fa prendre consciència de la sort que tenim de viure simplement en pau en les nostres terres d’origen.

La nostra primera etapa cultural del dia la realitzem en el Garni Temple que és l’únic temple pagà conservat del país i que presenta certes similituds arquitectòniques amb el Partenó d’Atenes. Molt a prop del Garni Temple es troba una altra parada molt recomanable en el canó de Garni i que no és altra que la “Simfonia de les Pedres”. La “Simfonia de les Pedres” és un curiós accident geològic, en que degut a la erosió del riu, el canó posseeix parets molt conservades amb grans columnes de basalt, creat així un increïble escenari natural que pren forma de gran òrgan.

Amb posterioritat a un dinar típic armeni amb abundant ració de carn, ens dirigim al monestir de Geghard, una construcció arquitectònica única, parcialment excavada en la muntanya adjacent, rodejada per penja-segats (des de l’any 2000, forma part de la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO).

Finalitzat un interessant dia de temples, monestirs i cultura armènia, arriba l’hora del retir i el Tigran ens deixa al Camping 3G’s Resort, un fantàstic complex turístic liderat per l’holandesa Sandra on podem recarregar piles abans d’enfocar la part final del viatge amb l’ascensió al Aragats Northern Summit.

El descans se’ns ha posat molt bé i estem tant bé en aquest lloc que retardem el taxi de tornada a la capital Erevan per poder gaudir de la piscina del Resort i prendre el sol una estona. El taxi arriba puntual a la nova hora, les 11:00, i ens porta de retorn a Erevan on ens espera el Tigran. L’objectiu del dia es poc ambiciós i únicament consisteix en arribar al Lake Kari (3.200 metres) que és l’inici de la ruta i indret on acamparem. Així que en aquest dia de transició, tenim temps lliure per anar a visitar els mercats d’Erevan, comprar algun “souvenir” així com comprar provisions per l’ascensió a l’Aragats.

Acabats de dinar, ens retrobem amb el Garik, l’ajudant del Tigran i pràcticament l’única persona que treballa ja que el Tigran, als seus 47 anys, únicament està per beure i menjar en quantitats abundants, per comptar bitllets i poca cosa més.

Pugem al nostre icònic vehicle ataronjat que allà on vagi és impossible que passi desapercebut i iniciem la marxa rumb al “summit”. En 2 hores de conducció guanyem uns 2.000 metres de desnivell i com més alçada guanyem, més tortuós es transforma el camí. No obstant, aquest camí en tant mal estat, el seu final té premi per nosaltres i és que el Lake Kari (3.200 metres) és un lloc espectacular i preciós. Juntament amb la màgia del llac a l’horitzó es divisa l’Ararat, sostre de Turquia amb els seus 5.137 metres i que vàrem coronar el juliol de l’any ’22.

Durant el dia no ens hem mogut massa (únicament de manera motoritzada) i amb el Vicen, qui ha estat una fantàstica companyia en aquest viatge i amb qui ens hem compenetrat a la perfecció, decidim anar a estirar les cames en un passeig de 60 minuts abans de sopar.

Sopem dins del vehicle ja que a fora fa força fred. Un plat inventat pel Garik amb patata, carn i ceba (molt ben feta) ens dona calor i energia al cos. Retirem aviat a les tendes ja que demà ens haurem d’alçar aviat.

Sobre les 7:00 ja estem transitant amb en Garik i el Vicen. El Tigran es queda dormint, això clarament ja li ve gran. El paisatge és molt bonic i tot i l’altura superior als 3.000 metres, encara podem veure verd a l’entorn. No tarda en desaparèixer el verd, que el canviem pel blanc tot i que la neu no s’enfonsa i podem progressar sense excessives dificultats. Arribem a un coll des d’on divisem com si fossin 4 torres de guita l’Aragats Est, Oest, Sud i Nord, essent aquest darrer el nostre objectiu i sostre del país amb 4.090 metres.

A continuació del coll, tenim que perdre uns 250 – 300 metres de cota. Em fa certa mandra baixar caminant així que utilitzo el meu cos de trineu i em llenço muntanya avall. No cal dir que agafo avantatge als meus companys d’expedició. Avui no m’estic trobant gens bé a nivell gastrointestinal (amb diverses parades tècniques per “expulsar”) així que cal optimitzar esforços.

Perduda alçada, ara si que a l’horitzó divisem clarament el cim i en que ens caldrà progressar alternant entre trams amb neu i d’altres en que aquesta es pot esquivar. La veritat és que l’experiència d’altres anys amb destins d’alçada com els Andes (Bolívia i Xile per sobre dels 6.500 metres), els Alps l’any passat ’24 (per sobre dels 4.500 metres), el Kilimanjaro (pràcticament 6.000 metres) o bé l’Ararat (5.200 metres) afecten a la meva memòria muntanyenca en positiu i en absolut noto el transitar per la cota de 4.000 metres en forma de mal d’alçada.

Em sento molt satisfet també a nivell físic. Des d’octubre de l’any ’24 passat fins a març d’aquest any ’25, he tingut importants molèsties a nivell de genoll (conseqüència d’una mala pràctica professional d’un guia de muntanya, Ivan Moshnikov) que m’han creat importants dubtes sobre la meva continuïtat a la muntanya i assolir un cim de 4.000 metres és un molt bon indicador de que aquests problemes comencen a ser passat, història i que m’acosto a un òptim estat de forma.

Arribem a 4.090 metres i ho celebrem amb el Vicen. Ell no està tant acostumat al trekking però la veritat és que és un crack i un tot-terreny en múltiples i molt diferenciats àmbits i camps de la vida. La bandera de TSOW es fusiona amb el cel i el sostre d’Armènia en la que suposa la 25ena conquesta d’un sostre mundial, una fita gens menyspreable i que m’omple de felicitat i orgull. Com a aventurer i muntanyenc que em considero, és una bona petjada tot aquest recorregut completat fins aquí i espero poder seguir avançant en aquest projecte que tant m’omple l’esperit i la motxilla de vida.