10 curiositats sobre cims del món que et deixaran sense alè

1. Gangkhar Puensum: el bec més alt del món sense conquistar

Al profund de l’Himàlaia butanès s’alça el Gangkhar Puensum, amb 7570m d’alçada, i sense ascensos confirmats. Des de 1994 es va prohibir escalar qualsevol muntanya sobre 6000m, i el 2003 es va estendre a tots els cims per raons espirituals, respectant que són estades de déus i esperits.

La muntanya ha estat objecte de diverses expedicions infructuoses (1985 i 1986), però la llei posterior va tancar definitivament la possibilitat d’ascens. Aquesta decisió reflecteix el profund respecte butanès pel sagrat, considerat més important que qualsevol glòria alpina.

2. La muntanya més baixa sobre el nivell del mar: l’illa volcànica Tolbachik (Rússia)

Hi ha volcans emergents que a penes sobresurten uns quants metres sobre el nivell del mar després d’erupcions. Un exemple destacat és el volcà submarí Tolbachik a Kamtxatka, que durant algunes erupcions forma illes temporals de només centímetres o pocs metres d’alçada. Encara que efímeres, representen pics clau que, tècnicament, són “cims” a penes visibles per sobre del mar.

3. Monte Catherine, Egipte: un cim on bufa la calor extrema

Situat al Sinaí, el Mont Catherine té 2629m d’altitud i s’associa a un dels climes més càlids entre les muntanyes. Als mesos d’estiu, les temperatures a la zona superen els 30°C a les bases i ronden els 20°C encara al cim.

Aquesta condició tèrmica extrema converteix el seu ascens en una experiència molt diferent de la típica muntanya nevada: en lloc de fred i vent, trobem calor seca i un sol intens que converteix aquest cim en un outlier climàtic mundial.

4. Damāvand (Iran): silenci ritual a l’alba sagrat

La muntanya Damāvand és un estratovolcà dorment de 5.610 metres d’altitud, que marca el punt més alt de la serralada de les muntanyes Elburz. Situat a Iran, és també la major altura de l’Orient Mitjà i el volcà més alt d’Àsia.

El Damāvand sosté una tradició poc coneguda: els escaladors eviten parlar durant l’alba, per por de “despertar esperits” o violar la mística del lloc.

A més de la seva importància literal, és el bec més alt de l’Iran, Damāvand és un símbol nacional, present en poemes, llegendes (com Arash Kamangir) i considerat estatge de poders còsmics.

5. Turó Negre (Nicaragua): un volcà que s’eleva en dècades

El cònic Cerro Negro, un dels volcans més actius de Nicaragua, va néixer el 1850 i durant 140 anys ha crescut de mitjana desenes de metres per cada erupció.

Per exemple, a l’erupció de 1992 el seu con va augmentar 50 m, i durant el brot de 1999 es va produir una sèrie contínua d’explosions, colades i fragments balístics. És una muntanya que es remodela amb cada pulsació volcànica.

6. Teide (Espanya): imponent cim oceànic sobre un mantell marí

El PicdelTeide, a Tenerife, arriba a 3718m sobre el nivell del mar, però si es mesura des de la base volcànica, sota l’oceà Atlàntic, la seva altura total és d’aproximadament 7500m.

Això ho converteix en la tercera estructura volcànica més alta del món, només per darrere de volcans hawaians. La seva ubicació, envoltada per mar, li confereix el títol de bec més alt de l’oceà en superfície, cosa que afegeix poesia al poder de la seva elevació.

7. Monte Chimborazo (Equador): el punt més proper al sol

El Chimborazo, de 6263m, no és la muntanya més alta sobre nivell del mar, però a causa de l’envergadura equatorial de la Terra, és el punt més llunyà del centre terrestre i, per tant, el més proper al sol.

Això implica que el seu cim, per la seva inclinació equatorial, es troba uns 2160 m més a prop del sol que el de l’Everest, encara que tots dos assoleixin diferent altitud sobre el mar.

8. Muntanya Kilimanjaro: el cim que exporta gel al mar… literalment

El Kilimanjaro, amb les glaceres en retirada, produeix un curiós cicle ecològic: el gel que es fon a la cimera alimenta rius que flueixen fins a l’oceà Índic.

Aquestes glaceres, encara que amenaçades pel canvi climàtic (possiblement desapareguin per al 2040), segueixen regulant tot un sistema hídric que abasteix cultius i comunitats en altura i també dispersa aigües fins a la costa.

9. Muntanya Everest: altitud i pressió, l’aire més “lleuià” del planeta

Al cim del Mont Everest (8849m), la pressió atmosfèrica és només del 33% de l’existent al nivell del mar, cosa que fa que un litre d’aire allà contingui un 30% menys oxigen que, per exemple, a LaPaz (4000m).

Aquesta rarefacció extrema converteix la seva atmosfera en la més lleugera del planeta, generant la coneguda “zona de mort” on el cos humà no es pot mantenir per si mateix sense ajuda artificial.

10. Makalu (Nepal-Xina): el cim la inclinació del qual desafia la vertical

El Makalu, amb 8485m, destaca no només per la seva altitud, sinó també per la seva forma piramidal gairebé perfecta, amb cares que formen angles extremadament pronunciats. Això ho converteix en una de les muntanyes més estètiques, i perilloses, de l’Himàlaia.

Tot i que no és tan famosa com l’Everest, el seu aspecte impecablement geomètric el converteix en un repte tècnic de primer ordre i en una obra mestra natural de l’orografia de l’Himàlaia.

A Top Summits of the World creiem que les muntanyes ens sorprenen no només per la seva alçada o bellesa, sinó pels misteris i fenòmens que allotgen. Des de sostres divins impossibles de pujar, fins a pics que neixen en minuts, cadascuna d’aquestes curiositats ens ensenya a mirar més enllà de la inclinació del terreny: hi ha muntanyes que parlen de cultura, ciència, naturalesa i, sobretot, de la nostra capacitat de sorpresa